LA SENSIBILITAT DE BUKOWSKI

Charles Bukowski (1920-1994) és un mite, una veu sorgida de la literatura independent americana. Va néixer a Alemanya i els seus pares van haver d’emigrar als Estats Units. La pobresa, l’ambient familiar i els maltractaments del seu pare el van endurir. Va patir una malaltia a la pell que li va causar marques a la cara i que va condicionar la seva inadaptació i el seu caràcter. Va cursar estudis de periodisme i literatura a la universitat, sense poder-los acabar. Als 24 anys va publicar el seu primer conte en una revista. Sobrevivia amb el que podia. Va estar durant una temporada rodant per diverses ciutats, amb treballs temporals i experiències de supervivent. Va trobar una feina estable com a carter al servei postal, i va començar a escriure una columna periodística. El seu editor li va oferir una remuneració fixa de 100 dòlars mensuals per tal que es pogués dedicar a escriure. Va escriure sis novel·les, nou reculls de contes i vint llibres de poesia. Més de cinc mil poemes, molts d’inèdits. Els plaers del condemnat parteix d’una antologia panoràmica i molt completa de John Martin, amic i cèlebre editor de Bukowski.

Escrivia els versos com si fossin telegrames, sense gaires elaboracions ni metàfores. Era un virtuós de la tècnica narrativa, de les llistes, de les relacions encadenades, dels dies, dels altres, dels teus, dels anys, dels morts, dels vius, dels boixos, dels ressegats, dels treballs precaris, dels bars de mala mort. “La puta ciutat em fa por.” En la seva obra, la pietat hi juga un paper destacat. La solidaritat. Parla de supervivència, de relacions amoroses, d’estats letàrgics, amb poemes que són testimonis de cròniques sociològiques, de les classes més desfavorables del somni fallit, mentre anuncia el naixement del segle XXI, com un vaticini, amb imatges demolidores, climàtiques. “Les flors s’obren cegues al vent pudent.” Parla de ciutats brutes, sòrdides, caloroses, asfixiants i corruptes. “La mateixa pel·lícula de sempre.” Parla de l’educació rebuda, de les responsabilitats compartides. Descriu situacions terminals, d’homes vells, pobres i marginats, d’un món que va rodant i va cremant tot el que va deixant. Desplega al·legats pacifistes amb força i coherència, que evoquen el Vietnam. Poemes memorables que et refresquen la consciència i la felicitat quan arriba.

Cal llegir Bukowski tal com va escriure els seus poemes. “L’oceà com una flama d’espígol.” En cada poema hi ha una anècdota, una observació audaç, com si hagués mantingut monòlegs amb les persones que veia des de la finestra per tal d’avisar-los o encoratjar-los. No escatimava autoretrats. “Estava millor quan tot era un desastre.” Parla de la seva ciutat, de les cases on va viure, del seu cotxe vell, atrotinat, que converteix en una elegia, o dels seus grans dies a l’hipòdrom.

Escrivia les seves històries mantenint pautes, marges de lectura, com si incorporés un mirador per poder veure tot el moviment, totes les lluites dins i fora de les cases. Se sentia atret per persones inadaptades, per éssers desvalguts, marginats, que formaven part del seu entorn i del seu camp quotidià. Lògicament, s’hi sentia reflectit. Els seus poemes parlen de perdedors, d’homes frustrats, de rodamons, d’indulgents. També dels abusos que va patir a l’escola i a casa, de la violència que va suportar. “El món és ple de solitud i de gent espantada, com sempre.” Determinats periodistes l’acusaven de misogin o subratllaven la seva imatge d’alcohòlic, per tal de continuar amb la cantarella de la correcció. Periodisme provincià a la baixa. Però Bukowski ens parla amb tendresa i sensibilitat d’una Amèrica profunda que va patir i que va expressar com pocs artistes americans del segle XX.