Messi, Macià i dos tovallons

Qui més qui menys deu haver sen­tit a par­lar de la història de Messi i el pri­mer con­tracte que va sig­nar amb el Barça, rubri­cat el 14 de desem­bre del 2000 en un tovalló de paper a la Reial Soci­e­tat de Ten­nis Pom­peia. Aquell docu­ment van sig­nar-lo Josep Maria Min­gue­lla, Car­les Rexach i Hora­cio Gag­gi­oli, el dar­rer d’ells com a repre­sen­tant de la família Messi. És pre­ci­sa­ment Gag­gi­oli qui és pro­pi­e­tari d’aquest trans­cen­den­tal i històric docu­ment que posa data d’inici als anys més glo­ri­o­sos de la història del club. Atesa la seva rellevància, que tot­hom sabrà reconèixer, en diver­ses oca­si­ons s’ha dit i repe­tit que el tovalló de la glòria haurà d’aca­bar algun dia, tard o d’hora, qui sap quan, a les vitri­nes del Museu del Barça, però men­tre això no suc­ce­eix, aque­lla relíquia de con­tracte poste­ri­or­ment pro­to­col·lit­zat davant notari es troba sota custòdia en una caixa de segu­re­tat d’un banc andorrà.

Fa escas­sos dies m’arri­bava via What­sApp que al por­tal Todo­co­lección se sub­has­tava un segon tovalló trans­cen­den­tal. Aquest cop era de roba i pre­sen­tava bro­dada una lle­tra M majúscula. Es trac­tava d’un dels tova­llons que inte­gra­ven el ser­vei de taula del pre­si­dent Fran­cesc Macià a la seva finca rural de Vall­ma­nya, a la –avui més que mai– cèlebre loca­li­tat llei­da­tana d’Alcarràs. El tovalló pre­si­den­cial anava acom­pa­nyat d’un docu­ment que auten­ti­fi­cava que havia estat un regal de la senyora X als senyors Y (els noms apa­rei­xen tapats a la foto­gra­fia del cer­ti­fi­cat que consta a l’anunci) el dia de Reis del 2009. Quan ho vaig veure em va fal­tar temps per escriure al meu amic Z, besnét del pre­si­dent Macià, a qui també li va fal­tar temps per fer les ges­ti­ons fami­li­ars opor­tu­nes per veure què havia pas­sat. En trenta minuts ho vam saber tot. La mare del meu amic, la senyora X, havia rega­lat el tovalló a uns amics cata­la­nis­tes, els senyors Y, efec­ti­va­ment, durant el dinar de Reis d’aquell any. Ara, no sabem si els senyors Y o els seus hereus havien deci­dit ven­dre el tovalló a Todo­co­lección per 500 euros.

Vall­ma­nya és la finca on Macià pas­sava els estius, caçava i s’esbar­gia, i ja fa uns anys que els polítics mare­gen la per­diu perquè el casa­lot cau i ningú se’n vol fer càrrec. Una ini­ci­a­tiva popu­lar ha posat en marxa una cam­pa­nya que ja ha dut a terme acci­ons diver­ses de rei­vin­di­cació i pressió a les admi­nis­tra­ci­ons. Amb escàs èxit, tan­ma­teix, perquè a Cata­lu­nya som així. Podem encim­be­llar un noiet que juga a pilota i somiar que el tovalló del seu pri­mer con­tracte acabi en un museu, però al mateix temps som capaços de dei­xar caure un símbol de la nos­tra història i ven­dre’ns el tovalló del pre­si­dent a inter­net per qua­tre xavos abans que rega­lar-lo al Museu d’Història de Cata­lu­nya.