Maleïts reptilians!

Als anys vui­tanta, al manual de tot bon alumne per anar a l’escola o a l’ins­ti­tut, era indis­pen­sa­ble no obli­dar la car­tera, con­seqüent­ment dels dònuts i, sobre­tot, por­tar les car­pe­tes fol­ra­des. La majo­ria ho fèiem des­ta­cant de manera ben visi­ble els nos­tres gus­tos, la majo­ria amb imat­ges d’ídols musi­cals i estre­lles del cinema o la tele­visió. Les prin­ci­pals fonts de recur­sos pro­ve­nien de les revis­tes il·lus­tra­des, ales­ho­res lide­ra­des pel Super Pop o el Tele Indis­creta, i anar als quios­cos a com­prar aquells exem­plars era tota una litúrgia, que tenia el premi gros quan venien acom­pa­nya­des de regals com­ple­men­ta­ris i tan con­sa­grats com podien ser col·lec­ci­ons de cro­mos, xapes i engan­xi­nes. Recordo que Tele Indis­creta ens va fer més que feliços amb la rèplica de la pis­tola de Mike Dono­van i els patrons de con­fecció dels uni­for­mes que por­ta­ven la Diana o en Willie, els Visi­tan­tes.

Ens refe­rim, com la majo­ria deu recor­dar, a una de les sèries feno­men i que més culte va des­per­tar durant aque­lla dècada pro­di­gi­osa, V (Invasión extra­ter­res­tre), estre­nada a TVE el febrer del 1985.

I què coi tenia aque­lla sèrie que tant ens va fas­ci­nar? No hi ha dubte que la sèrie con­ce­buda per la CBS va saber explo­tar la popu­la­ri­tat de la saga de La guerra de les galàxies, en aquest cas a par­tir d’una novel·la de Sin­clair Lewis del 1935, Això no pot pas­sar aquí, que va comp­tar amb una adap­tació de caràcter més polític titu­lada Storm war­nings, a la qual van incor­po­rar la trama de l’arri­bada d’uns extra­ter­res­tres que rere una apa­rença humana ama­ga­ven sota la pell d’ove­lla uns rep­ti­li­ans que cons­pi­ra­ven amb un pla molt cal­cu­lat per apo­de­rar-se dels recur­sos del pla­neta i sot­me­tre la població humana a l’escla­vatge. Res a veure amb el llet­jot però boni­faci E.T., que tants cors va tren­car. Aquests alienígenes venien amb males inten­ci­ons, com tota aque­lla remesa extra­ter­res­tre de què la ciència-ficció dels anys cin­quanta ens havia pre­vin­gut.

Així, amb les defen­ses bai­xes, van irrom­pre aquests nous visi­tants. La seva arri­bada no podia ser més espec­ta­cu­lar: amb una flota de naus colos­sals que sobre­vo­la­ven les prin­ci­pals ciu­tats del món. Els seus tri­pu­lants, uni­for­mats com les SS, deien que venien en so de pau i es gua­nya­ven ràpida­ment la con­fiança dels líders mun­di­als. Tot això fins que un peri­o­dista de la tele­visió, el ben plan­tat Mike Dono­van, des­co­bria no sense hor­ror la ter­ri­ble rea­li­tat, que tot era una enga­nyifa amb aquell gran sisme de la història de la tele­visió quan se’ns va mos­trar com la mal­vada Diana obria la boca d’una forma mons­tru­osa i es men­java una rata peluda amb gran plaer.

Una reve­lació epifànica que va donar peu a la Resistència, un movi­ment d’acti­vis­tes rebels, al qual tots ens hauríem allis­tat, que va comp­tar fins i tot amb dis­si­dents lide­rats per alienígenes bons com en Mar­tin. Res a veure amb la resta de Visi­tants que, com dèiem, reme­tien gens indis­si­mu­la­da­ment als nazis lluint una mena d’esvàstica als uni­for­mes i por­tant aque­lles ulle­res fos­ques que tant s’assem­blen a aquests que es pas­sen el dia dema­nant un taxi amb el braç alçat. Que Diana fos una científica era evi­dent que l’equi­valència fos l’exe­cra­ble Josef Men­gele.

Arran de l’èxit, V va pas­sar d’eme­tre dues minisèries (l’ori­gi­nal i La bata­lla final) a sumar-hi una ton­gada de dinou capítols més, en la qual molts per­so­nat­ges repe­ti­rien, però que no va arri­bar ni de bon tros al nivell de les entre­gues ante­ri­ors. Pit­jor van anar les coses quan el 2009 algun il·lumi­nat de la cadena ABC va donar llum verda per por­tar a terme un remake que no va pas­sar de la segona tem­po­rada, atès el poc interès que va des­per­tar. Em sap greu per Morena Bac­ca­rin, però ningú es men­java els rato­lins com Jane Bad­ler, la nos­tra Lady Di pre­fe­rida.