Crítica
Un breviari sobre la llarga lluita
Des del 2000 quan va ser guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona d’història per un llibre sobre l’Ateneu Enciclopèdic Popular, Ferran Aisa (Barcelona, 1948) ha desplegat una obra assagística intensa i ha esdevingut un dels historiadors més prolixos del nostre panorama. Antic militant de la CNT durant el període de la Transició, Ferran –al costat del seu germà Manel– van despertar i mantenir l’Ateneu, el van salvar de tota mena de vicissituds –fins i tot un incendi– i el van consolidar com un dels espais de reflexió sobre moviment llibertari, republicanisme i tota mena de saraus poètics.
Seria impossible citar les seves obres en aquestes línies perquè no hi cabrien, però Aisa sempre té nous projectes, com el que acaba de presentar Lo Diable Gros: L’anarquisme contra la dictadura franquista (1939-1975). Malgrat les seves 450 pàgines es tracta d’un breviari, que recull l’activitat del poderós sindicat del primers quaranta anys del segle XX quan ha d’assumir l’exili, l’intent de sobreviure al dictador, les tendències de l’exili i la repressió fulminant amb l’afusellament imminent de tots els líders dels comitès que queien en mans de la policia. El defecte del volum és també la seva principal virtut, la brevetat. Aisa ens diu de bon començament que la seva aproximació “se centra en la història de la CNT i del moviment llibertari tant a l’exili com a l’interior de la Península, però va més enllà en incorporar en la mateixa història els guerrillers, els grups autònoms, els moviments obrers emergents i els moviments culturals.
L’assaig arrenca amb la derrota militar, política, social i cultural de la República i avança pels anys de l’exili amb la tragèdia dels camps de concentració a França i nord d’Àfrica, els camps d’extermini nazis, els vaixells rumb a Amèrica, la Segona Guerra Mundial i la frustrant reacció aliada després de la derrota alemanya, la Resistència, la reorganització del moviment, les escissions, la col·laboració amb els republicans a l’exili, les reunificacions i les presons franquistes. La mateixa experiència d’Aisa, que va conèixer molts militants que tornaven de l’exili –fins i tot familiars del seu barri xino natal– i que ha tingut accés a infinitat de documents li permet recollir “aspiracions, vicissituds i esperances” tant dels exiliats com dels militants que es van quedar a Espanya, tant de la mateixa organització central com dels grups específics a la clandestinitat, els maquis, els grups laterals, el món cultural, l’extravagant possibilisme del cincpuntisme, Defensa Interior, els autònoms, el MIL, la pena de mort a Puig Antich, els estudiants, la contracultura i el moviment obrer del darrer franquisme. Les confluències, les unions, el desig de transformar la societat, però també les incomprensions i les lluites internes són repassades dins un volum ben necessari per a les noves lleves de joves, llibertaris o no. Quan ens diuen que hi ha coses que caldria explicar, aquest llibre podria ser una de les guies.
Christian McBride s’enfila de nou pel Pirineu del jazz
El colossal contrabaixista de Filadèlfia Christian McBride (1972) signa un nou disc amb el prestigiós segell Mack Avenue. Des de la seva joventut, el músic ha signat treballs importants, des de figures del jazz com Freddie Hubbard, McCoy Tyner, Herbie Hancock, Pat Metheny, Joe Henderson, Roy Haynes, Chick Corea, John McLaughlin, Wynton Marsalis i Hank Jones fins a estrelles com Paul McCartney o Sting. McBride és un eclèctic i versàtil compositor i intèrpret, que salta des d’una primera peça estrident i avantguardista a repertori clàssic del jazz procedent de preclars com Sonny Rollins, Ornette Coleman i Larry Young. A quartet amb el trompetista Josh Evans, el saxofonista i clarinetista Marcus Strickland i el bateria Nasheet Waits presenten un segon àlbum ple d’encerts, gairebé una hora de passió, delicadesa i estil. El grup ofereix un espai d’exploració estimulant perquè McBride, guanyador de vuit premis Grammy, s’elevi per tots els cims del Pirineu del millor jazz de la costa est. Prime és d’aquells discos per escoltar tot l’estiu, amb la xafogor més tòrrida o en tardes de calamarsada. Amb aquesta companyia, que troni i nevi!
