LA VENJANÇA DELS DÉUS

Eurípides és un dels grans poetes antics de la tragèdia grega. Va ser un autor innovador que va arriscar amb els seus plantejaments narratius i les seves propostes d’escenificació. Va viure al llarg del segle V aC, i va tenir la sort de no ser condemnat. Veia el món com un lloc inhòspit, tràgic, irresoluble. Els déus i els mites no li generaven gaire simpatia, com tampoc els governants, sanguinaris i despietats com els mateixos déus. Estava als antípodes de les idees de Plató i s’inclinava més pels sofistes, amb una visió asèptica i crítica. No es tenen gaires noticies de la seva vida, fets anecdòtics que el situen en una època convulsa de lluites truculentes, com la guerra del Peloponès.

Les bacants (406 aC), escrita en la recta final de la seva trajectòria, és una obra centrada en Dionís i les seves festes afrodisíaques. L’argument és molt dur i molt extrem, com si fos una pel·lícula de terror. Ens parla d’una revenja maquiavèl·lica del mateix Dionís que castiga els mateixos representants del poder local, d’una família oligàrquica. La qüestió és interessant, ja que ens parla de la venjança, com una expressió comuna, fomentada pels mateixos déus mitològics. Tal com indica el traductor Jordi Pàmias, l’obra ha generat moltes interpretacions polítiques i religioses, si criticava o no el culte als déus. Lògicament, hi ha una crítica al poder i també una crítica als rituals d’efervescència col·lectiva.

L’estil és concís, sona com sona, sense gaires artificis. En tot cas, Eurípides constata que el llenguatge, sigui de l’estil que sigui, acaba generant molts més conflictes que els propis actes. “Que cada u retingui la llengua amb silenci.” El cor de les bacants, amb els panderos, constitueixen tot un prodigi literari, com si actuessin de predictores. Quan Penteu, el rei de Tebes, arriba a la ciutat i rep la informació que totes les dones han marxat a la muntanya a celebrar els rituals bàquics, comença la història de la violència. Dionís es presenta, transformat en un home, per demostrar la seva humilitat i després el seu poder, la seva força descomunal. És simptomàtic quan el text incideix en fets màgics i divins el llenguatge es torna complex i arbitrari, com si no existís un llenguatge concís per a aquests atributs. És així com es manifesta, també, el deliri i la tensió sexual, de forma hiperbòlica, a partir de les libacions que celebren al bosc. “Del terra regalima la llet, regalima el vi, regalima el nèctar de les abelles”, canta el cor. El vi pren un element central, com a droga, com a alliberació.

El llibre planteja la manca d’intel·ligència dels governants, una manca de sentit comú per resoldre els conflictes. Eurípides sembla predir, també, algunes escenes sobre la persecució dels primers cristians a Roma. Els codis, les faltes greus, les disposicions, els hiperlideratges, el narcisisme, l’androcentrisme, i la còlera que acaba naixent de tot aquest caos, tenen un fons moral que serveix per reflexionar sobre la societat que ha sorgit de les civilitzacions. La dicotomia entre natura i culpa, entre ciutat i traïció, va prenent força com a relat, com si els errors es cometessin en la ciutat i els pecats en plena natura. Cal destacar el tractament de la dona, fet que el situa com un autor més proper i més humanista. La lectura és una vibració, un espectacle per al lector que es vulgui sostreure del món, per tal d’aprofundir en les seves arrels civilitzadores i decadents. Una obra immensa, una tècnica prodigiosa, una poesia d’elevació.