LA VENJANÇA DELS DÉUS

Eurípides és un dels grans poe­tes antics de la tragèdia grega. Va ser un autor inno­va­dor que va arris­car amb els seus plan­te­ja­ments nar­ra­tius i les seves pro­pos­tes d’esce­ni­fi­cació. Va viure al llarg del segle V aC, i va tenir la sort de no ser con­dem­nat. Veia el món com un lloc inhòspit, tràgic, irre­so­lu­ble. Els déus i els mites no li gene­ra­ven gaire sim­pa­tia, com tam­poc els gover­nants, san­gui­na­ris i des­pi­e­tats com els matei­xos déus. Estava als antípodes de les idees de Plató i s’incli­nava més pels sofis­tes, amb una visió asèptica i crítica. No es tenen gai­res noti­cies de la seva vida, fets anecdòtics que el situen en una època con­vulsa de llui­tes tru­cu­len­tes, com la guerra del Pelo­ponès.

Les bacants (406 aC), escrita en la recta final de la seva tra­jectòria, és una obra cen­trada en Dionís i les seves fes­tes afro­disíaques. L’argu­ment és molt dur i molt extrem, com si fos una pel·lícula de ter­ror. Ens parla d’una revenja maquiavèl·lica del mateix Dionís que cas­tiga els matei­xos repre­sen­tants del poder local, d’una família oligàrquica. La qüestió és interes­sant, ja que ens parla de la ven­jança, com una expressió comuna, fomen­tada pels matei­xos déus mitològics. Tal com indica el tra­duc­tor Jordi Pàmias, l’obra ha gene­rat mol­tes inter­pre­ta­ci­ons polítiques i reli­gi­o­ses, si cri­ti­cava o no el culte als déus. Lògica­ment, hi ha una crítica al poder i també una crítica als ritu­als d’efer­vescència col·lec­tiva.

L’estil és concís, sona com sona, sense gai­res arti­fi­cis. En tot cas, Eurípides cons­tata que el llen­guatge, sigui de l’estil que sigui, acaba gene­rant molts més con­flic­tes que els pro­pis actes. “Que cada u retin­gui la llen­gua amb silenci.” El cor de les bacants, amb els pan­de­ros, cons­ti­tu­ei­xen tot un pro­digi lite­rari, com si actu­es­sin de pre­dic­to­res. Quan Pen­teu, el rei de Tebes, arriba a la ciu­tat i rep la infor­mació que totes les dones han mar­xat a la mun­ta­nya a cele­brar els ritu­als bàquics, comença la història de la violència. Dionís es pre­senta, trans­for­mat en un home, per demos­trar la seva humi­li­tat i després el seu poder, la seva força des­co­mu­nal. És simp­tomàtic quan el text inci­deix en fets màgics i divins el llen­guatge es torna com­plex i arbi­trari, com si no existís un llen­guatge concís per a aquests atri­buts. És així com es mani­festa, també, el deliri i la tensió sexual, de forma hiperbòlica, a par­tir de les liba­ci­ons que cele­bren al bosc. “Del terra rega­lima la llet, rega­lima el vi, rega­lima el nèctar de les abe­lles”, canta el cor. El vi pren un ele­ment cen­tral, com a droga, com a alli­be­ració.

El lli­bre plan­teja la manca d’intel·ligència dels gover­nants, una manca de sen­tit comú per resol­dre els con­flic­tes. Eurípides sem­bla pre­dir, també, algu­nes esce­nes sobre la per­se­cució dels pri­mers cris­ti­ans a Roma. Els codis, les fal­tes greus, les dis­po­si­ci­ons, els hiper­li­de­rat­ges, el nar­ci­sisme, l’andro­cen­trisme, i la còlera que acaba nai­xent de tot aquest caos, tenen un fons moral que ser­veix per refle­xi­o­nar sobre la soci­e­tat que ha sor­git de les civi­lit­za­ci­ons. La dico­to­mia entre natura i culpa, entre ciu­tat i traïció, va pre­nent força com a relat, com si els errors es come­tes­sin en la ciu­tat i els pecats en plena natura. Cal des­ta­car el trac­ta­ment de la dona, fet que el situa com un autor més pro­per i més huma­nista. La lec­tura és una vibració, un espec­ta­cle per al lec­tor que es vul­gui sos­treure del món, per tal d’apro­fun­dir en les seves arrels civi­lit­za­do­res i deca­dents. Una obra immensa, una tècnica pro­di­gi­osa, una poe­sia d’ele­vació.