La música és per a tothom
L’associació sociocultural Encantades treballa per fer accessibles els concerts a un col·lectiu que fins ara els tenia gairebé vetats: les persones sordes
UNA EMOCIÓ PRÒPIA
“Les persones sordes no sentiran mai la música com un oient, però els generarà una emoció pròpia. I es tracta d’emocionar-se”QUADRAR ELS NÚMEROS
“Per poder oferir aquest servei han d’estirar les minses ajudes públiques que reben i el seu ajustadíssim caixet”“Per què les persones sordes han d’estar excloses de l’experiència d’un concert?” La periodista Núria Martorell s’ha dedicat gairebé tota la vida a difondre la música i els músics en què ha cregut. Ha obert la porta dels grans mitjans de comunicació a artistes que eren gairebé desconeguts i que avui són estrelles, ha treballat per divulgar gèneres minoritaris, ha dinamitat prejudicis sonors i fronteres. Normal que un dia, doncs, es fes aquesta pregunta i decidís que el mur que semblava infranquejable per gaudir de la música, el de no sentir-la amb l’oïda, també es podia saltar.
“Les persones sordes no sentiran mai la música com un oient, però els generarà una emoció pròpia. I d’això es tracta, amb la música: d’emocionar-se. De viure l’experiència.” Qui parla ara no és Núria Martorell, tot i que la periodista en subscriu cadascuna de les paraules, sinó Francina Cortés, una dona que en sap molt, de buscar (i trobar) emocions per vies alternatives a la paraula. En el seu cas, el color, el moviment, la forma: les mil possibilitats que ofereix la imatge.
Viure l’experiència
Martorell i Cortés van treballar juntes prop de tres dècades a El Periódico, fins que van decidir marxar-ne per recuperar la il·lusió amb nous reptes professionals. Amigues a més de companyes, una tarda d’aquelles d’arreglar el món va sorgir la pregunta, i amb la capacitat d’entusiasme, la creativitat i el compromís que comparteixen, la resposta no podia ser cap altra que tirar-se de cap al nou projecte. Així va néixer, el 2019, Encantades, destinada a permetre que les persones sordes puguin gaudir d’un concert com en gaudeixen les oients.
Per fer-ho, compten amb intèrprets de llengua de signes catalana (LSC) que pugen a l’escenari amb l’artista i signen la lletra per al públic no oient. I no només això. “Els nostres concerts no són una successió de cançons, sinó que entrevistem els artistes, ens expliquen coses de les cançons...”, precisa Martorell. L’aposta per aquest format que combina recital i entrevista té molt a veure amb el compromís divulgador de la periodista, però també amb el fet que, sovint, el públic sord del concert no coneix l’artista, ja que no hi va atret per un nom, sinó per la possibilitat de viure l’experiència. “El món de la música sempre havia estat restringit per a ells, i un cop el descobreixen no s’ho volen perdre”, explica Cortés. De mica en mica han anat elaborant una llista de persones sordes a qui informen de les activitats que fan, que no se’n perden ni una i que afegeixen nous noms a la llista, ja que hi porten els amics.
El pare d’Eva García Codorniu, una dels tres intèrprets que treballen amb Encantades, n’és un exemple. Ella és el que es coneix com a CODA (Child Of Deaf Adults), filla oient de pares sords. “El meu pare, sord profund, no sentia cap interès per la música, potser perquè no hi havia pogut accedir. Al començament venia als concerts per fer-me costat. Però de mica en mica ha descobert que la música l’emociona”, explica.
Des que van començar les seves activitats, el 2019, Encantades ha anat fent camí de mica en mica, fins a arribar cada vegada a més persones sordes gràcies als concerts de petit format del cicle enCantados, organitzats per l’entitat, i a la participació en festivals que volien fer accessible alguna actuació, com el Share. Però si un esdeveniment va capgirar durant uns dies les vides de les fundadores d’Encantades i dels intèrprets amb què treballen van ser els concerts de Coldplay que hi va haver al maig a Barcelona. La promotora va anunciar que l’entitat signaria els concerts en llengua de signes catalana i espanyola, i l’entitat va entrar en el punt de mira dels mitjans de comunicació: durant una setmana van aparèixer a tot arreu.
Una feinada que cal pagar
“L’anunci de Coldplay ens va donar una difusió i una visibilitat impagables, i ha facilitat que alguns promotors reticents a invertir en la nostra proposta al final hagin decidit contractar-nos –revela Martorell–, però continua sent molt difícil tirar endavant”. Perquè el que no hem explicat encara és que aquesta iniciativa que tothom considera tan necessària (i que converteix els festivals per on passa en “inclusius”, amb el benefici d’imatge consegüent) comporta una càrrega de feina molt elevada que caldria pagar. “I aquí és on arriba el problema. Això no s’aconsegueix amb voluntarisme, sinó que hi ha una feina professional per part de tots els implicats, i costa diners. Quan plantegem el cost als festivals, molts es fan enrere. I no perquè sigui exorbitant, sinó perquè no hi comptaven. No hi veien la necessitat i no ho pressupostaven. I això que el preu que demanem no és el que realment costa. Potser l’experiència de Coldplay canviarà aquest fet, perquè han vist la visibilitat que els pot donar”, explica Cortés.
“És que no s’imaginen la feina que hi ha: es pensen que és signar sobre la marxa. I no”, intervé Martorell. I tant que no. Eva García explica per què: “Si tot va bé, puc estar al voltant d’un mes preparant la interpretació d’un concert. No n’hi ha prou de conèixer la lletra, que de vegades hem de traduir: cal esbrinar el context de la cançó, tenir clar què vol comunicar el cantant, com signar les metàfores que hi apareixen... Hi ha artistes, com Ramon Mirabet, que estan a prop i t’ho posen molt fàcil. Però amb d’altres no tens manera de contactar-hi, i són moltes coses les que han de quadrar, ja que treballes també amb l’expressivitat de la cara i el cos, i t’has d’ajustar a un ritme...”
Martorell explica una anècdota que ajuda a entendre el rigor i la profunditat amb què es preparen aquestes interpretacions: “L’Eva, amb Òscar Argemí, signarà el concert de Toquinho, al festival ALMA el 25 de juliol. Al repertori duu Mediterráneo, de Joan Manuel Serrat. Doncs l’altre dia vam trucar a Serrat per comentar amb ell com interpretar una de les imatges de la cançó.”
Propers reptes
El concert de Toquinho és el proper gran repte per a Encantades, però n’hi ha d’altres, com la participació en el 60è aniversari de la mort de Carmen Amaya que es farà al novembre al Poble Espanyol –a Martorell i Cortés les uneix també la passió pel flamenc– i en el festival de Cinema Transhumant, i una cosa grossa, més enllà de Catalunya, que encara no volen dir “per si de cas”.
Per poder preparar com cal la interpretació, gravar i muntar els vídeos que ofereixen al seu canal de Youtube –quan el concert està organitzat per Encantades, fan les entrevistes a l’escenari, però quan és part d’un festival, les fan al camerino i després les pengen)–, mantenir les persones sordes ben informades i proporcionar-los els materials necessaris perquè puguin treure el màxim suc del concert (per exemple, les lletres de les cançons uns dies abans, però també uns globus ecològics de làtex biodegradable que amplifiquen les vibracions i els permeten tocar la música), continuaran estirant les escasses ajudes públiques que reben, l’ajustadíssim caixet que demanen i algun patrocini que han aconseguit després de picar moltes portes.
I comptant, sobretot (encara que saben que és terriblement injust que hagi de ser així), amb l’energia que els dona la convicció que l’esforç que estan fent val la pena. “No tots tenim les mateixes oportunitats, i el lleure és molt important per a la salut mental”, conclou Cortés. “Veure la gent sorda ballar, deixar-se anar amb la música com al darrer concert que vam signar... Per això cal continuar lluitant”, afegeix Martorell.
I perquè tenien raó i el mur es pot saltar.