La música és per a tothom

Viure l’experiència

Mar­to­rell i Cortés van tre­ba­llar jun­tes prop de tres dècades a El Periódico, fins que van deci­dir mar­xar-ne per recu­pe­rar la il·lusió amb nous rep­tes pro­fes­si­o­nals. Ami­gues a més de com­pa­nyes, una tarda d’aque­lles d’arre­glar el món va sor­gir la pre­gunta, i amb la capa­ci­tat d’entu­si­asme, la cre­a­ti­vi­tat i el com­promís que com­par­tei­xen, la res­posta no podia ser cap altra que tirar-se de cap al nou pro­jecte. Així va néixer, el 2019, Encan­ta­des, des­ti­nada a per­me­tre que les per­so­nes sor­des puguin gau­dir d’un con­cert com en gau­dei­xen les oients.

Per fer-ho, comp­ten amb intèrprets de llen­gua de sig­nes cata­lana (LSC) que pugen a l’esce­nari amb l’artista i sig­nen la lle­tra per al públic no oient. I no només això. “Els nos­tres con­certs no són una suc­cessió de cançons, sinó que entre­vis­tem els artis­tes, ens expli­quen coses de les cançons...”, pre­cisa Mar­to­rell. L’aposta per aquest for­mat que com­bina reci­tal i entre­vista té molt a veure amb el com­promís divul­ga­dor de la peri­o­dista, però també amb el fet que, sovint, el públic sord del con­cert no coneix l’artista, ja que no hi va atret per un nom, sinó per la pos­si­bi­li­tat de viure l’experiència. “El món de la música sem­pre havia estat res­trin­git per a ells, i un cop el des­co­brei­xen no s’ho volen per­dre”, explica Cortés. De mica en mica han anat ela­bo­rant una llista de per­so­nes sor­des a qui infor­men de les acti­vi­tats que fan, que no se’n per­den ni una i que afe­gei­xen nous noms a la llista, ja que hi por­ten els amics.

El pare d’Eva García Codor­niu, una dels tres intèrprets que tre­ba­llen amb Encan­ta­des, n’és un exem­ple. Ella és el que es coneix com a CODA (Child Of Deaf Adults), filla oient de pares sords. “El meu pare, sord pro­fund, no sen­tia cap interès per la música, pot­ser perquè no hi havia pogut acce­dir. Al començament venia als con­certs per fer-me cos­tat. Però de mica en mica ha des­co­bert que la música l’emo­ci­ona”, explica.

Des que van començar les seves acti­vi­tats, el 2019, Encan­ta­des ha anat fent camí de mica en mica, fins a arri­bar cada vegada a més per­so­nes sor­des gràcies als con­certs de petit for­mat del cicle enCan­ta­dos, orga­nit­zats per l’enti­tat, i a la par­ti­ci­pació en fes­ti­vals que volien fer acces­si­ble alguna actu­ació, com el Share. Però si un esde­ve­ni­ment va cap­gi­rar durant uns dies les vides de les fun­da­do­res d’Encan­ta­des i dels intèrprets amb què tre­ba­llen van ser els con­certs de Cold­play que hi va haver al maig a Bar­ce­lona. La pro­mo­tora va anun­ciar que l’enti­tat sig­na­ria els con­certs en llen­gua de sig­nes cata­lana i espa­nyola, i l’enti­tat va entrar en el punt de mira dels mit­jans de comu­ni­cació: durant una set­mana van aparèixer a tot arreu.

Una fei­nada que cal pagar

“L’anunci de Cold­play ens va donar una difusió i una visi­bi­li­tat impa­ga­bles, i ha faci­li­tat que alguns pro­mo­tors reti­cents a inver­tir en la nos­tra pro­posta al final hagin deci­dit con­trac­tar-nos –revela Mar­to­rell–, però con­ti­nua sent molt difícil tirar enda­vant”. Perquè el que no hem expli­cat encara és que aquesta ini­ci­a­tiva que tot­hom con­si­dera tan necessària (i que con­ver­teix els fes­ti­vals per on passa en “inclu­sius”, amb el bene­fici d’imatge con­següent) com­porta una càrrega de feina molt ele­vada que cal­dria pagar. “I aquí és on arriba el pro­blema. Això no s’acon­se­gueix amb volun­ta­risme, sinó que hi ha una feina pro­fes­si­o­nal per part de tots els impli­cats, i costa diners. Quan plan­te­gem el cost als fes­ti­vals, molts es fan enrere. I no perquè sigui exor­bi­tant, sinó perquè no hi comp­ta­ven. No hi veien la neces­si­tat i no ho pres­su­pos­ta­ven. I això que el preu que dema­nem no és el que real­ment costa. Pot­ser l’experiència de Cold­play can­viarà aquest fet, perquè han vist la visi­bi­li­tat que els pot donar”, explica Cortés.

“És que no s’ima­gi­nen la feina que hi ha: es pen­sen que és sig­nar sobre la marxa. I no”, intervé Mar­to­rell. I tant que no. Eva García explica per què: “Si tot va bé, puc estar al vol­tant d’un mes pre­pa­rant la inter­pre­tació d’un con­cert. No n’hi ha prou de conèixer la lle­tra, que de vega­des hem de tra­duir: cal esbri­nar el con­text de la cançó, tenir clar què vol comu­ni­car el can­tant, com sig­nar les metàfores que hi apa­rei­xen... Hi ha artis­tes, com Ramon Mira­bet, que estan a prop i t’ho posen molt fàcil. Però amb d’altres no tens manera de con­tac­tar-hi, i són mol­tes coses les que han de qua­drar, ja que tre­ba­lles també amb l’expres­si­vi­tat de la cara i el cos, i t’has d’ajus­tar a un ritme...”

Mar­to­rell explica una anècdota que ajuda a enten­dre el rigor i la pro­fun­di­tat amb què es pre­pa­ren aques­tes inter­pre­ta­ci­ons: “L’Eva, amb Òscar Argemí, sig­narà el con­cert de Toquinho, al fes­ti­val ALMA el 25 de juliol. Al reper­tori duu Medi­terráneo, de Joan Manuel Ser­rat. Doncs l’altre dia vam tru­car a Ser­rat per comen­tar amb ell com inter­pre­tar una de les imat­ges de la cançó.”

Pro­pers rep­tes

El con­cert de Toquinho és el pro­per gran repte per a Encan­ta­des, però n’hi ha d’altres, com la par­ti­ci­pació en el 60è ani­ver­sari de la mort de Car­men Amaya que es farà al novem­bre al Poble Espa­nyol –a Mar­to­rell i Cortés les uneix també la passió pel fla­menc– i en el fes­ti­val de Cinema Trans­hu­mant, i una cosa grossa, més enllà de Cata­lu­nya, que encara no volen dir “per si de cas”.

Per poder pre­pa­rar com cal la inter­pre­tació, gra­var i mun­tar els vídeos que ofe­rei­xen al seu canal de You­tube –quan el con­cert està orga­nit­zat per Encan­ta­des, fan les entre­vis­tes a l’esce­nari, però quan és part d’un fes­ti­val, les fan al came­rino i després les pen­gen)–, man­te­nir les per­so­nes sor­des ben infor­ma­des i pro­por­ci­o­nar-los els mate­ri­als neces­sa­ris perquè puguin treure el màxim suc del con­cert (per exem­ple, les lle­tres de les cançons uns dies abans, però també uns glo­bus ecològics de làtex bio­de­gra­da­ble que ampli­fi­quen les vibra­ci­ons i els per­me­ten tocar la música), con­ti­nu­a­ran esti­rant les escas­ses aju­des públi­ques que reben, l’ajus­tadíssim cai­xet que dema­nen i algun patro­cini que han acon­se­guit després de picar mol­tes por­tes.

I comp­tant, sobre­tot (encara que saben que és ter­ri­ble­ment injust que hagi de ser així), amb l’ener­gia que els dona la con­vicció que l’esforç que estan fent val la pena. “No tots tenim les matei­xes opor­tu­ni­tats, i el lleure és molt impor­tant per a la salut men­tal”, con­clou Cortés. “Veure la gent sorda ballar, dei­xar-se anar amb la música com al dar­rer con­cert que vam sig­nar... Per això cal con­ti­nuar llui­tant”, afe­geix Mar­to­rell.

I perquè tenien raó i el mur es pot sal­tar.