CAP ALEGRIA PER CANTAR

Un estiu més, els tar­ra­go­nins Crim alter­na­ran con­certs a Cata­lu­nya (aquest pròxim mes d’agost a la Fata­re­lla, el Ven­drell i Agres) amb dates a l’estran­ger (esca­pa­des a Ale­ma­nya, Itàlia i Eslovàquia), reva­li­dant-se com el grup de punk rock més inci­siu ara mateix al país. “Quanta ver­go­nya ali­ena puc supor­tar / cada cop que obres la boca es torna un repte / que fàcil és ser fràgil hip­pie super­fi­cial / quan la Gene­ra­li­tat paga la festa”, can­ten a Estiu de merda, cleca con­tra els “grups de trom­pe­tes” impe­rants en les pro­gra­ma­ci­ons musi­cals d’aques­tes set­ma­nes i un dels temes més pun­xants del seu últim disc d’estudi, Cançons de mort, publi­cat el mes de març pas­sat. “No sé si els pro­gra­men perquè són popu­lars i prou o perquè els seus mis­sat­ges tenen una bui­dor de con­tin­gut total que interessa, però, en qual­se­vol cas, nosal­tres estem aquí per ser-ne el con­tra­punt”, defensa Quim Mas, gui­tar­rista de la banda, que, en la cançó, també etziba: “Algun dia expli­caràs com sobre­viu un paràsit / Posant trom­pe­tes creus que queda guai / però en rea­li­tat fas molt més fàstic”.

Cançons de mort, que, aquests últims mesos, Crim ja han fet sonar en espais com la sala gran de Razz­ma­tazz, amb entra­des exhau­ri­des, arriba dotze anys després del debut del grup (l’auto­e­di­tat 10 milles per veure una bona merda, una par­ti­cu­lar salu­tació, en aquest cas, al grup Manel) i va ser engen­drat en un moment, com va ser el de la pandèmia, “en què sem­blava que s’hagués d’aca­bar el món”. “Menys l’estu­pi­desa sem­bla que tota la resta s’esti­gui morint, només cal veure les notícies...”, lamen­ten. “No sé com s’ho fan els grups que volen trans­me­tre mis­sat­ges més posi­tius, perquè hi ha poques ale­gries sobre les quals can­tar...”.

Patri­moni mun­dial, que va ser el pri­mer avançament del disc, parla de la seva ciu­tat, Tar­ra­gona, amb parau­les com aques­tes: “Som fills d’un poble indus­trial / Amb els com­ple­xes d’un imperi / La pro­cessó pas­seja un mort / sobre les res­tes d’un incendi”. Una lle­tra que, temps enrere, de segur com­par­ti­ria un grup com Els Pets, bate­ria dels quals, Joan Reig, no es cansa de dir-los, quan se’ls troba, “que bé que ho fan”. “No diré que a Tar­ra­gona no hi hagi coses bones, però és una ciu­tat de merda”, car­rega Mas. “En tot cas, una ciu­tat com Tar­ra­gona et dona cons­tant­ment con­tin­gut per escriure lle­tres”. A La veri­tat és peri­llosa, d’altra banda, invo­quen els casos dels rapers repre­sa­li­ats Valtònyc i Pablo Hasél: “Només per dir la veri­tat vam fer cançons / les vols matar només per dir la puta veri­tat / tu i el teu mar­tell m’heu sen­ten­ciat”. I a La revolta dels som­riu­res lamen­ten la manca de sen­tit crític de la població tot maleint els “putos lli­ris­tes”.

“Si hem ins­pi­rat algú, per­fecte, perquè a nosal­tres ens han ins­pi­rat altres”, afir­men quan se’ls pre­gunta sobre la influència cada cop més pal­pa­ble que té Crim en grups emer­gents de punk del país. “Som cons­ci­ents que, la nos­tra, no és ara la música més popu­lar, però té un públic fidel i, pot­ser per això, no morirà mai”.