Teatre

L’olfacte del Grec (Volum 2)

‘Cadela força’ desconfia de la simplificació i dels eslògans. Diu que la violació no es produeix per desig sinó per poder. Ho experimenta inconscient en públic i en la pròpia pell La catarsi ha mort. Visca el teatre.
A ‘Una casa en la montaña’ es respira densitat, per sobre d’una simpàtica superficialitat de sèrie B. Boronat desplega històries fent salts d’una lògica quàntica
‘Dins el cor del món’ es construeix en tres plans diferents: la natura, la civilització i el món interior de Karen, tres miralls d’un calidoscopi

En el dar­rer cap de set­mana del Grec es pot anar fent repàs de quins han estat les vari­a­des essències del fes­ti­val. En aquest repàs d’espec­ta­cles vis­tos es com­bi­nen títols inter­na­ci­o­nals que han cau­sat impacte (Cadela força) i altres que han con­ge­niat molt millor la forma i el con­tin­gut (Celui qui tombe). Fami­li­ars de nota­ble adap­tació i com­promís (Dins el cor del món) amb altres que bus­quen el traç grui­xut, de pallas­sos excèntrics (Hohihu). També dues peti­tes sor­pre­ses: la core­o­gra­fia d’Aina Ale­gre i un conte expli­cat a cau d’ore­lla, amb tri­an­gles de for­matge sobre la taula per anar tas­tant d’Albert Boro­nat. Els títols de casa, amb tota pro­ba­bi­li­tat, tin­dran més pre­sen­ta­ci­ons per Cata­lu­nya, algu­nes de les quals no estan encara anun­ci­a­des. Fins i tot aga­far aire i olo­rar és can­sat a finals de juliol. La xafo­gor imposa un ritme i un desig evi­dent de vacan­ces. Bon estiu!

Auto­ria: Albert Boro­nat Dia i lloc:

UNA CASA EN LA MONTAÑA

2 de juliol a la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya (assaig).

A Albert Boro­nat li deu agra­dar escriure rèpli­ques car­re­ga­des de fra­ses sub­or­di­na­des. Els matei­xos intèrprets fan de nar­ra­dors tot des­cri­vint aque­lla deco­ració rústica. Boro­nat apa­reix com un demiürg. És ell qui des­criu les ver­si­ons d’un mateix epi­sodi amb resul­tat dife­rent. Enmig del thri­ller hi sura una cert mis­teri religiós i molta filo­so­fia de vida. S’enfron­ten dues cos­mo­vi­si­ons. Qui deter­mina la tra­jectòria d’una per­sona? El destí o les acci­ons que tria cada pro­ta­go­nista? El meta­llen­guatge, l’exis­ten­ci­a­lisme, hi són con­vo­cats al vol­tant d’una taula regada amb vi, aigua, embo­tits i for­matge. Atrapa seguir la trama expo­sada pels intèrprets que són mes­tres en l’escolta però també en els ros­tres de com­pli­ci­tat, sor­presa, i angúnia dels espec­ta­dors que es tro­ben immer­sos dins de la trama. Javier Bel­tran és el novel·lista de ciència-ficció i Sergi Tor­re­ci­lla és l’amfi­trió que li cedeix la segona residència. Sem­bla una invi­tació gene­rosa però, per sota, cir­cu­len pen­sa­ments obs­curs, pos­si­bi­li­tats d’un qua­dre gore. Els per­so­nat­ges tenen i res­pi­ren den­si­tat, per sobre d’una simpàtica super­fi­ci­a­li­tat de pel·li de sèrie B. Boro­nat des­plega històries dins d’històries, fent salts d’una lògica quàntica. No fa fàstics a tirar-hi pala­des fantàsti­ques com a gir dra­matúrgic. D’un tre­men­disme còmic, inver­sem­blant. El mis­satge implo­si­ona davant dels ulls atònits del públic.

Com­pa­nyia:

DINS EL COR DEL MÓN

Dia i lloc: Engruna Tea­tre
12 de juliol. SAT! Encara no hi ha dates pro­gra­ma­des.

La història, que par­teix de la història escrita per Sabina Ber­man, mesura bé l’equi­li­bri entre ten­dresa, estra­nyesa i un pic d’humor. I en tres plans dife­rents: la natura, la civi­lit­zació i el món inte­rior de la pro­ta­go­nista. Són tres miralls que per­me­ten cons­truir un cali­dos­copi sem­pre vari­ant. Des d’aquesta diver­si­tat inte­gra­dora expli­quen que cadascú capta dife­rent la rea­li­tat i hi con­viu. Un bon tre­ball de la com­pa­nyia que, abans ja ha con­vençut amb peces com Uni­vers o Sopa de pedres,

L’espai escènic de Clàudia Vilà és un dels encerts del mun­tatge que cen­tra el to en què serà trac­tada la trama: una dona rep d’herència una fàbrica de pesca de tonyi­nes, el pala­uet on vivia la seva ger­mana difunta i, de sor­presa, sense que tingués conei­xe­ment de la seva existència, la Karen, una filla assel­vat­jada dins del jardí, que resulta ser la seva neboda. Acon­se­gueix tro­bar el canal per comu­ni­car-se i perquè ella agafi interès per la lec­tura i el món. De la terra entra al mar i hi des­co­breix un espai que es mou a un ritme molt més pau­sat per la seva manera de ser.

Pen­sada per a un públic major de deu anys, la dra­matúrgia, en què s’hi ha sumat Denise Dun­can, s’atura poc en els fra­cas­sos de la tieta per enten­dre la Karen. De seguida, es tras­lla­den al món d’apre­nen­tatge cons­tant. La Karen viu amb inten­si­tat i sense eufe­mis­mes (que l’obra con­fon amb la metàfora). Els per­so­nat­ges secun­da­ris del mun­tatge es pre­sen­ten amb una màscara, com les de Marie de Jongh, també col·labo­ra­dora de la pro­posta. El món inte­rior de Karen és dins de l’ull de bou de l’esce­nari. El dar­rer qua­dre final, que no des­ve­la­rem, és màgic, preciós de comu­ni­cació no ver­bal directa amb les per­so­nes amb autisme. Si cal ser curo­sos amb els que viuen aquesta diver­si­tat, cal ser també empàtics amb les famílies que hi con­vi­uen. És el ter­cer vidre que l’espec­ta­dor ha de cons­truir-se per com­ple­tar aquest ambiciós mun­tatge.

Com­pa­nyia: Farrés Brot­hers Dia i lloc:

HO HI HU

13 de juliol a l’atri de l’Ins­ti­tut de Tea­tre. Fa fun­ci­ons a Fira Tàrrega

Ben­vin­guda la nova aven­tura dels Farrés Brot­hers de tea­tre al car­rer. La com­pa­nyia ha ideat un dis­po­si­tiu amb bons girs però que, a dia de l’estrena, encara falta afi­nar. Arra­co­nant la seva habi­li­tat de mani­pu­lació d’objec­tes, esde­ve­nen per­so­nat­ges amb to de pallas­sos excèntrics, uns clowns de pata­cada. En aquest viatge els acom­pa­nya l’actriu Alba Vall­daura. Ella és, sens dubte, la que domina millor les pau­ses i pot trans­for­mar el seu paper d’orgull de poques llums a il·lumi­nada. En rea­li­tat, van cons­ta­tant com els mas­cles són pri­ma­ris i el per­so­natge femení ho resol millor. Al mun­tatge, diri­git per Marta Sitjà, li falta ten­sar algu­nes esce­nes, afer­mar el pate­tisme acto­ral i acon­se­guir que l’audiència empa­titzi. Hohihu remet al lli­bre L’hor­ri­ble història del món de T. Deary & M. Brown. La huma­ni­tat ha avançat a par­tir de fets, sovint, catastròfics que han obert el pas a noves civi­lit­za­ci­ons. Amb el clown, s’han empas­sat la tesi i han vol­gut esce­ni­fi­car-la. Té el perill que esti­rar un plan­te­ja­ment con­tro­ver­tit pot obviar la raó per la qual tenia pes.

Com­pa­nyia:

THIS is not...

Dia i lloc: Aina Ale­gre
18 de juliol al Mer­cat de les Flors. Torna a la MAC del 6 al 9 d’octu­bre,

Per a Aina Ale­gre, l’aire es deu repre­sen­tar amb el ball cir­cu­lar sobre si matei­xes i amb els braços este­sos. Com si fos­sin ven­ti­la­dors. L’escena par­teix de la penom­bra i amb llums zeni­tals a l’esce­nari i cap llum fron­tal el que pro­jecta els retalls quan les balla­ri­nes cre­uen pel pros­ceni. Es reta­llen els per­fils d’uns cos­sos diver­sos, sovint amb el tors des­ta­pat i des­plaçant-se per l’espai, sense pràcti­ca­ment con­tacte. És una dansa que bar­reja ele­ments de dansa ritual (La nuit, nous autres) i folklòrica (com al seu solo d’Estudi 3), i que par­teix de l’esgo­ta­ment físic de les intèrprets a qui se’ls exi­geix, a més, una nota­ble con­cen­tració amb movi­ments que sem­pre varien-

La dansa, també res­se­gueix el perímetre d’un focus cen­tral, com si fos la rot­llana d’una foguera. A l’acció ini­ci­ada per una balla­rina se li pot sumar una segona i, molt pun­tu­al­ment, totes nou però sem­pre en un cal­cu­lat desor­dre per tren­car sime­tries. Les tor­si­ons i la potència dels braços les posen les balla­ri­nes, però és des­ta­ca­ble la fusió de les trom­bo­nis­tes al cos de ball, con­fo­nent-se entre elles, quan aban­do­nen l’ins­tru­ment i amb un ves­tu­ari que sem­bla que es vagin pas­sant dar­rere del mur del fons.

Tot codi es trenca perquè l’aire és capriciós i, per això aquest mur, al final és una mena d’ele­ment que s’envolta ballant. Les notes llar­gues dels ins­tru­ments van aga­fant ritme en el qua­dre final, tras­lla­dant el que pot sem­blar una oració pie­tosa dema­nant esca­par de la covid a una cele­bració de cer­ca­vila, que, fins i tot, són com els fes­tius enter­ra­ments per Har­lem. No hi ha la flaire de música balcànica de les Balkan Para­dise Orc­hes­tra (dues de les intèrprets en for­men part) però sí les ganes de festa i de sumar veus a la tonada que marca la tuba. L’aire és com­par­tit però també cir­cula entre els com­po­nents, con pro­te­gint-se de pos­si­bles con­ta­gis.Per damunt de tot, acaba domi­nant la comunió i la vida.

Com­pa­nyia:

CELUI QUI TOMBE

Dia i lloc: Yoann Bour­ge­ois Art Com­pany
23 de juliol al Mer­cat de les Flors

El circ par­teix de l’equi­li­bri. Sem­pre. En aquest cas és doble: hi ha el de l’apa­rell i el dra­matúrgic (que expressi alguna idea la peripècia cir­cense). La gent de Yoann Bour­ge­ois Art Com­pany (Minuit, Grec 2018) qua­dra el doble repte. Quan apa­reix un ele­ment impo­nent, que trans­forma en éssers vul­ne­ra­bles els que hi pugen a sobre és com­pli­cat man­te­nir-hi un diàleg entre iguals. Sense ni una paraula, s’esta­blei­xen rela­ci­ons entre els sis mem­bres del grup; enfo­quen cap a la trans­cendència. Perquè dues per­so­nes puguin admi­rar un cap­ves­pre idíl·lic en calen qua­tre que els aguan­tin el pre­ci­pici pla. El final és apo­calíptic. Per què sobre­viure si no hi ha espe­rança en l’espècie? Per quin motiu no s’ha vist abans que el cicle no era etern? Bai­xar de les pres­ses del ritme frenètic amb una ària abraçant les oïdes és una sàvia decisió. Al final, com fruita madura, tot­hom acaba caient. Preciós, espec­ta­cu­lar i acla­pa­ra­dor.

Auto­ria:

CADELA FORÇA

Dia i lloc: Caro­lina Bianchi
21 de juliol al Tea­tre Lliure

Caro­lina Bianchi ha sal­tat de pan­ta­lla en la que ha de ser la pri­mera part d’una tri­lo­gia que refle­xi­ona (i reac­ci­ona) sobre l’abús i la vio­lació. Va des d’una con­ferència per­for­ma­tiva rao­nada i com­plexa a un qua­dre que alterna la repre­sen­tació, el sim­bo­lisme de les mor­tes de Juárez (recor­den el dolor del 2666 d’en Rigola, a par­tir de la mara­to­ni­ana adap­tació de la novel·la de Roberto Bolaño?) amb l’expe­ri­men­tació: auto­ad­mi­nis­trar-se una droga per per­dre els sen­tits. De les dues hores i mitja de la funció ella està cons­ci­ent la pri­mera hora. Fins ara, totes les pèrdues de consciència eren simu­la­des. Ara, ja no. Bona Nit Ven­ta­focs és un psi­cotròpic que uti­lit­zen algu­nes per­so­nes per anul·lar una pare­lla i abu­sar-ne sense que ella senti res ni tam­poc pugui recor­dar-ho. Entra en una nebu­losa de la qual surt quan deixa de fer efecte el medi­ca­ment.

Bianchi pren la decisió ingènua de Pippa Bacca de creure en la bon­dat de la gent. Aquesta va pre­pa­rar, durant dos anys, un viatge en auto­es­top que l’havia de dur d’Itàlia a Jeru­sa­lem: va aparèixer vio­lada i assas­si­nada a Tur­quia. La per­for­mer compta amb la com­pli­ci­tat dels seus actors en aquest aban­do­nar-se; no es deixa per­dre per les car­re­te­res més inse­gu­res d’Europa. És evi­dent que tot el que es rea­litza és con­sen­tit, tot i que no en sigui cons­ci­ent en el moment en què se l’agre­deix. És un salt de pan­ta­lla a l’abisme. Per un pre­ci­pici simi­lar al de Romeo Cas­te­llucci (Inferno, Pur­ga­to­rio...) Ange­lica Lid­dell (The scar­let let­ter), Jan Fabre (Bel­gian rules) O Rodrigo García (4), espais en què se superen nous límits des de la degra­dació (voluntària) dels intèrprets.

A Cadela força es des­con­fia de la sim­pli­fi­cació i dels eslògans reduc­ci­o­nis­tes. Bianchi no troba sor­tida; pensa que és naïf par­lar que la super­vivència de les dones vio­la­des sigui la ven­jança per als seus abu­sa­dors. Diu que la vio­lació no es pro­du­eix per desig sinó per poder. Ho expe­ri­menta incons­ci­ent en públic i en la pròpia pell. La catarsi ha mort. Visca el tea­tre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.