UNA SOCIETAT CAP PER AVALL

Quan un se sent habitant d’una terra on tot ho troba al revés, sembla raonable –i necessari– preguntar-se, com no sabia fer el borratxo de l’acudit que es fica a l’autopista contra direcció, si no és ell mateix qui va al revés. Si no t’hi jugues la vida –i la dels altres– pot no estar malament anar-hi. En el millor dels casos, tan sols generador d’incomoditats.

Fa més o menys cent anys, quan es tractava d’adequar l’idioma català, posar-lo al dia i situar-lo en una franja àmplia de fer-lo utilitzable pels diversos interessos mentals de la majoria de la població lletrada –l’alfabetització general estava aleshores prou ben encaminada–, a l’abast dels estaments intel·lectuals, culturals i comercials, i no abstrús per la gran majoria, van anar a buscar una llengua pseudocultíssima, medievalitzant, que no parla ningú al carrer –i al carrer molta gent parla de maneres molt diferents–, i que ja es podien imaginar que ningú se la faria seva perquè la resta de població, els no filòlegs ni historiadors, no tenen cap obligació d’interessar-se pels tresors lèxics de la llengua practicada ni per les subtileses expressives. No dirà mai ningú àdhuc, llur, curull ni vingueren, tret en l’últim cas que no sigui valencià, tret del tot estimable d’altra banda.

Això passava en els dos primers terços del segle XX. Tot seguit, quan algú va decretar que s’estava en condicions de construir una cultura, unes lletres, una societat literària, d’art i de pensament, potser en condicions de participar (no m’és simpàtica la idea de competir) en les grans o petites tendències europees i mediterrànies –i, per què no, del món sencer, cada cop més petit i més gran alhora–, en lloc d’alimentar i promoure els autors i autores capaços de ser a primera línia, s’encaterinen en la (soi-disante) cultura popular, en el resultadisme mediàtic, amb la gallinàcia demagògia del que entengui tothom, del que hi arribi qualsevol, del que ens agradi a tots, aspiració sempre més que incerta i discutible. Vet aquí on som: planificar sense altura de mires porta a un statu quo baix de sostre, de via estreta i condemnat a un folklorisme ni tan sols distintiu.

Vaig molt al revés de tothom? Queda tragicòmic extrapolar els fets acabats de relatar a l’actualitat política. El pla dels servidors públics és destruir el país? El que més s’assembla a la salvatjada que calgui millor nota de tall per entrar a periodisme que per entrar a filosofia deu ser allò de posar l’arada davant dels bous. Què s’hi pot fer, si ja no deu saber ningú què és una arada, i els bous qui sap on paren.