UNA SOCIETAT CAP PER AVALL

Quan un se sent habi­tant d’una terra on tot ho troba al revés, sem­bla rao­na­ble –i neces­sari– pre­gun­tar-se, com no sabia fer el bor­ratxo de l’acu­dit que es fica a l’auto­pista con­tra direcció, si no és ell mateix qui va al revés. Si no t’hi jugues la vida –i la dels altres– pot no estar mala­ment anar-hi. En el millor dels casos, tan sols gene­ra­dor d’inco­mo­di­tats.

Fa més o menys cent anys, quan es trac­tava d’ade­quar l’idi­oma català, posar-lo al dia i situar-lo en una franja àmplia de fer-lo uti­lit­za­ble pels diver­sos interes­sos men­tals de la majo­ria de la població lle­trada –l’alfa­be­tit­zació gene­ral estava ales­ho­res prou ben enca­mi­nada–, a l’abast dels esta­ments intel·lec­tu­als, cul­tu­rals i comer­ci­als, i no abstrús per la gran majo­ria, van anar a bus­car una llen­gua pseu­do­cultíssima, medi­e­va­lit­zant, que no parla ningú al car­rer –i al car­rer molta gent parla de mane­res molt dife­rents–, i que ja es podien ima­gi­nar que ningú se la faria seva perquè la resta de població, els no filòlegs ni his­to­ri­a­dors, no tenen cap obli­gació d’interes­sar-se pels tre­sors lèxics de la llen­gua prac­ti­cada ni per les sub­ti­le­ses expres­si­ves. No dirà mai ningú àdhuc, llur, curull ni vin­gue­ren, tret en l’últim cas que no sigui valencià, tret del tot esti­ma­ble d’altra banda.

Això pas­sava en els dos pri­mers terços del segle XX. Tot seguit, quan algú va decre­tar que s’estava en con­di­ci­ons de cons­truir una cul­tura, unes lle­tres, una soci­e­tat literària, d’art i de pen­sa­ment, pot­ser en con­di­ci­ons de par­ti­ci­par (no m’és simpàtica la idea de com­pe­tir) en les grans o peti­tes tendències euro­pees i medi­terrànies –i, per què no, del món sen­cer, cada cop més petit i més gran alhora–, en lloc d’ali­men­tar i pro­moure els autors i auto­res capaços de ser a pri­mera línia, s’enca­te­ri­nen en la (soi-disante) cul­tura popu­lar, en el resul­ta­disme mediàtic, amb la gallinàcia demagògia del que enten­gui tot­hom, del que hi arribi qual­se­vol, del que ens agradi a tots, aspi­ració sem­pre més que incerta i dis­cu­ti­ble. Vet aquí on som: pla­ni­fi­car sense altura de mires porta a un statu quo baix de sos­tre, de via estreta i con­dem­nat a un folk­lo­risme ni tan sols dis­tin­tiu.

Vaig molt al revés de tot­hom? Queda tra­gicòmic extra­po­lar els fets aca­bats de rela­tar a l’actu­a­li­tat política. El pla dels ser­vi­dors públics és des­truir el país? El que més s’assem­bla a la sal­vat­jada que cal­gui millor nota de tall per entrar a peri­o­disme que per entrar a filo­so­fia deu ser allò de posar l’arada davant dels bous. Què s’hi pot fer, si ja no deu saber ningú què és una arada, i els bous qui sap on paren.