Cròniques marcianes

I si aque­lles imat­ges del pri­mer home que va tre­pit­jar la Lluna no fos­sin més que un tru­catge tele­vi­siu? Aquesta hipòtesi, per­fec­ta­ment pos­si­ble, per altra banda, tot sovint ha per­sis­tit ali­men­tada pels abo­nats a les teo­ries de la cons­pi­ració i a les lle­gen­des urba­nes. Peter Hyams, un com­pe­tent direc­tor de cinema, pro­duc­tor i guio­nista nord-ame­ricà des­ta­cat sobre­tot per films de ciència-ficció (Atmos­fera cero i 2010, la segona part de l’odis­sea espa­cial de Kubrick), va pren­dre’s aquesta monu­men­tal broma per jugar amb aquests ele­ments i com­pon­dre un thri­ller cons­pi­ra­tiu exem­plar sobre el pri­mer vol tri­pu­lat i l’ater­ratge a Mart. Una altra cosa és que curts de gam­bals i ter­ra­pla­nis­tes d’aquests que encara estan con­vençuts que aquells qui ens hem vacu­nat por­tem un xip incor­po­rat s’ho pren­guin tot seri­o­sa­ment. Però això és una altra història...

Capri­corn u pren, doncs aquesta falsa teo­ria cons­pi­ra­tiva i la recon­ver­teix en una pre­missa engi­nyosa: quan la NASA cal­cula que la pri­mera missió a Mart serà un fracàs enge­guen el pla B, que no és altre que fal­se­jar l’ope­ració espa­cial fal­si­fi­cant l’ater­ratge al pla­neta ver­mell, en comp­tes d’avor­tar la missió. Tot per no per­dre els fons del govern i sal­va­guar­dar el futur econòmic de l’agen­cia espa­cial nord-ame­ri­cana (God Save Ame­rica, això sem­pre!). La cons­pi­ració con­sis­teix a fil­mar en un plató ama­gat enmig del desert de Sonora un fals directe de com els tres astro­nau­tes –amenaçats de mort, tant ells com les seves famílies– tre­pit­gen el pla­neta. Per sort, un peri­o­dista comença a inves­ti­gar pel seu compte peti­tes esclet­xes que el fan pen­sar que no és or tot el que lluu i, com anirà des­co­brint, no sense perill, que al dar­rere de tot ple­gat hi ha una vasta maqui­nació des­ti­nada a enga­nyar el món sen­cer.

Nova­ment un peri­o­dista com a anti­he­roi, no només perquè al direc­tor la cosa li tocava de prop –va començar la seva car­rera exer­cint aquesta pro­fessió– sinó perquè recor­dem que quan es va estre­nar el film només en feia un de Todos los hom­bres del pre­si­dente (All the Pre­si­dent’s Men), el no menys impe­ca­ble film d’Alan J. Pakula que adapta el lli­bre homònim de Bob Woodward i Carl Berns­tein, publi­cat el 1974, que relata la his­to­ria de la inves­ti­gació periodística que va con­duir al famós escàndol de Water­gate, que va obli­gar Ric­hard Nixon a dimi­tir com a pre­si­dent dels Estats Units.

Pre­nent com a base també un com­plot, en aquest cas fic­tici, Capri­corn u és una joia cine­ma­togràfica molt dels setanta, mal­grat tot sovint se l’hagi ban­de­jat. Bàsica­ment, perquè sap jugar amb els ele­ments que té entre mans de manera irònica, paro­di­ant la seri­o­si­tat de les sos­pi­tes d’una era en què qual­se­vol dis­curs tenia una ombra de dubte, man­te­nint tota l’estona la intriga i el sus­pens.

A la pri­mera part, la cons­pi­ra­tiva, s’hi des­plega la trama. La segona, en canvi, és d’acció pura, far­cida de per­se­cu­ci­ons i ver­te­brada per una cursa con­tra rellotge, amb l’esca­pada pel desert dels astro­nau­tes que saben que els cons­pi­ra­dors no volen dei­xar pro­ves de tot el tri­pi­joc mun­tat. En aquest tram, que recorda l’arren­cada d’El pla­neta dels simis, té moments antològics: el coro­nel Char­les Bru­baker (James Bro­lin) men­jant amb cara de fàstic i pura des­es­pe­ració una serp de cas­ca­vell que acaba de matar; o Sam Waters­ton, abans, expli­cant l’acu­dit de “la mare ha pujat a la teu­lada...”. De fet, el repar­ti­ment sen­cer bri­lla, des d’Elliot Gould en el paper de peri­o­dista per­se­ve­rant llui­tant con­tra els ele­ments, Telly Sava­llas com l’hila­rant pilot esbo­jar­rat i cràpula o Hal Hol­brook com a hipòcrita i cruel cons­pi­ra­dor. Sort en tenim, dels peri­o­dis­tes... Ups, en teníem.