I si aquelles imatges del primer home que va trepitjar la Lluna no fossin més que un trucatge televisiu? Aquesta hipòtesi, perfectament possible, per altra banda, tot sovint ha persistit alimentada pels abonats a les teories de la conspiració i a les llegendes urbanes. Peter Hyams, un competent director de cinema, productor i guionista nord-americà destacat sobretot per films de ciència-ficció (Atmosfera cero i 2010, la segona part de l’odissea espacial de Kubrick), va prendre’s aquesta monumental broma per jugar amb aquests elements i compondre un thriller conspiratiu exemplar sobre el primer vol tripulat i l’aterratge a Mart. Una altra cosa és que curts de gambals i terraplanistes d’aquests que encara estan convençuts que aquells qui ens hem vacunat portem un xip incorporat s’ho prenguin tot seriosament. Però això és una altra història...

Capricorn u pren, doncs aquesta falsa teoria conspirativa i la reconverteix en una premissa enginyosa: quan la NASA calcula que la primera missió a Mart serà un fracàs engeguen el pla B, que no és altre que falsejar l’operació espacial falsificant l’aterratge al planeta vermell, en comptes d’avortar la missió. Tot per no perdre els fons del govern i salvaguardar el futur econòmic de l’agencia espacial nord-americana (God Save America, això sempre!). La conspiració consisteix a filmar en un plató amagat enmig del desert de Sonora un fals directe de com els tres astronautes –amenaçats de mort, tant ells com les seves famílies– trepitgen el planeta. Per sort, un periodista comença a investigar pel seu compte petites escletxes que el fan pensar que no és or tot el que lluu i, com anirà descobrint, no sense perill, que al darrere de tot plegat hi ha una vasta maquinació destinada a enganyar el món sencer.

Novament un periodista com a antiheroi, no només perquè al director la cosa li tocava de prop –va començar la seva carrera exercint aquesta professió– sinó perquè recordem que quan es va estrenar el film només en feia un de Todos los hombres del presidente (All the President’s Men), el no menys impecable film d’Alan J. Pakula que adapta el llibre homònim de Bob Woodward i Carl Bernstein, publicat el 1974, que relata la historia de la investigació periodística que va conduir al famós escàndol de Watergate, que va obligar Richard Nixon a dimitir com a president dels Estats Units.

Prenent com a base també un complot, en aquest cas fictici, Capricorn u és una joia cinematogràfica molt dels setanta, malgrat tot sovint se l’hagi bandejat. Bàsicament, perquè sap jugar amb els elements que té entre mans de manera irònica, parodiant la seriositat de les sospites d’una era en què qualsevol discurs tenia una ombra de dubte, mantenint tota l’estona la intriga i el suspens.

A la primera part, la conspirativa, s’hi desplega la trama. La segona, en canvi, és d’acció pura, farcida de persecucions i vertebrada per una cursa contra rellotge, amb l’escapada pel desert dels astronautes que saben que els conspiradors no volen deixar proves de tot el tripijoc muntat. En aquest tram, que recorda l’arrencada d’El planeta dels simis, té moments antològics: el coronel Charles Brubaker (James Brolin) menjant amb cara de fàstic i pura desesperació una serp de cascavell que acaba de matar; o Sam Waterston, abans, explicant l’acudit de “la mare ha pujat a la teulada...”. De fet, el repartiment sencer brilla, des d’Elliot Gould en el paper de periodista perseverant lluitant contra els elements, Telly Savallas com l’hilarant pilot esbojarrat i cràpula o Hal Holbrook com a hipòcrita i cruel conspirador. Sort en tenim, dels periodistes... Ups, en teníem.