L’ESPASA D’ARNOLD

Schwar­ze­neg­ger. El 1982, només qua­tre matats coneixíem i sabíem amb prou fei­nes pro­nun­ciar (molt menys escriure) el que esde­vin­dria amb el temps el cognom austríac més inter­na­ci­o­nal del món, amb el permís d’aquell exe­cra­ble petit gran dic­ta­dor que aquí no esmen­ta­rem. En el meu cas perquè el meu amic Enric, amb qui anàvem cada cap de set­mana al cinema, era un fanàtic del cul­tu­risme i m’ense­nyava com d’ama­gat revis­tes amb aquells cos­sos escultòrics mus­cu­lats com si es tractés del Pent­house o el Play­boy però amb homes mos­trant pit i cuixa. Ales­ho­res, només conei­xia Lou Fer­rigno, perquè era l’increïble Hulk quan es pin­tava de verd. Quan em va dir que el seu espor­tista pre­fe­rit era un tal Arnold Schwar­ze­neg­ger, gua­nya­dor de no sé quants Mr. Olym­pia i tants o més Mr. Uni­vers, que havia fet una pel·lícula titu­lada Hèrcu­les a Nova York (Arnold Strong era el seu nom artístic lla­vors) i que seria ell qui encar­na­ria a la pan­ta­lla Conan el Bàrbar, del qual jo sí era fan a través dels còmics de Conan. La espada sal­vaje, no vam fal­tar a la cita de l’espe­rada estrena. I per Crom, jurem que quin impacte tan sonat va supo­sar per a nosal­tres i tants d’altres.

Aque­lla mega­pro­ducció de Dino di Lau­ren­tiis visu­a­lit­zava un món bàrbar i viril, on tot es reso­lia a cop de des­tral i tren­cant cra­nis, com mai no havíem vist. La veri­tat és que tant els lli­bres com els còmics ja evo­ca­ven amb ets i uts aquell món ima­gi­nat d’Hibòria on impera una violència sal­vatge, un mis­ti­cisme i un ero­tisme, però a la pan­ta­lla amb aquell to rea­lista (John Milius, el direc­tor, va apos­tar per reduir al màxim els efec­tes visu­als i mun­tar deco­rats tan­gi­bles, cosa que ha permès que no hagi que­dat gens enve­llida) i l’èpica eren d’allò més enllu­er­na­do­res. Diuen que els fans de les novel·les pulp de Robert E. Howard no van que­dar tan con­tents de l’adap­tació, però la versió lliure escrita per Oli­ver Stone i reto­cada per Milius con­ti­nua resul­tant exu­be­rant i bri­llant com a joia del gènere de capa i espasa de to fantàstic.

Rodada a les Espa­nyes, d’aquí que hi tro­bem Jorge Sanz (fent del petit Conan) i Nadiuska (com a mare de Conan), for­mal­ment, hi ha dos aspec­tes clau: els deco­rats dis­se­nyats per Ron Cobb (parau­les impor­tants, ell va dis­se­nyar el Delo­rean de Retorn al futur) ins­pi­rats en l’edat mit­jana i les pin­tu­res de Frank Fra­zetta, que van ser­vir de por­tada a mol­tes de les novel·les edi­ta­des en els anys sei­xanta. També la música amb una banda sonora que con­ti­nua posant la pell de gallina, obra de Basil Pole­dou­ris, amb el seu poderós estil èpic de com­po­sició –no exa­ge­rem si la con­si­de­rem una de les millors ban­des sono­res de la història del cinema. I, és clar, que John Milius, impo­sant-se a l’altre petit gran dic­ta­dor, ens refe­rim al pro­duc­tor Dino di Lau­ren­tiis, escollís aquell aspi­rant a estre­lla per qui ningú no donava un duro com a actor perquè pro­ta­go­nitzés aquest film d’aven­tu­res d’un gegant poderós que no té més regles que les seves. El carisma i també cer­tes dots inter­pre­ta­ti­ves d’Arnold van estar a l’altura del seu impo­nent físic, i Conan va ser un èxit de taqui­lla. Pot­ser no per tirar coets, però sí sufi­ci­ent per aca­bar de cata­pul­tar la car­rera de l’austríac, que, un any després, seria fins i tot naci­o­na­lit­zat nord-ame­ricà.

Tots sabem que Arnie no només tri­om­fa­ria a Hollywood, sinó que aca­ba­ria repre­sen­tant la figura del somni ame­ricà quan va esde­ve­nir, anys després, un apre­ciat gover­na­dor de Califòrnia. I, recent­ment, arran de l’assalt al Capi­toli, es va diri­gir a Donald Trump, que va com­pa­rar amb els nazis, en un dis­curs antològic : “La democràcia és com l’acer d’aquesta espasa.” Ja sabeu de quina espasa es tracta, oi?