Schwarzenegger. El 1982, només quatre matats coneixíem i sabíem amb prou feines pronunciar (molt menys escriure) el que esdevindria amb el temps el cognom austríac més internacional del món, amb el permís d’aquell execrable petit gran dictador que aquí no esmentarem. En el meu cas perquè el meu amic Enric, amb qui anàvem cada cap de setmana al cinema, era un fanàtic del culturisme i m’ensenyava com d’amagat revistes amb aquells cossos escultòrics musculats com si es tractés del Penthouse o el Playboy però amb homes mostrant pit i cuixa. Aleshores, només coneixia Lou Ferrigno, perquè era l’increïble Hulk quan es pintava de verd. Quan em va dir que el seu esportista preferit era un tal Arnold Schwarzenegger, guanyador de no sé quants Mr. Olympia i tants o més Mr. Univers, que havia fet una pel·lícula titulada Hèrcules a Nova York (Arnold Strong era el seu nom artístic llavors) i que seria ell qui encarnaria a la pantalla Conan el Bàrbar, del qual jo sí era fan a través dels còmics de Conan. La espada salvaje, no vam faltar a la cita de l’esperada estrena. I per Crom, jurem que quin impacte tan sonat va suposar per a nosaltres i tants d’altres.

Aquella megaproducció de Dino di Laurentiis visualitzava un món bàrbar i viril, on tot es resolia a cop de destral i trencant cranis, com mai no havíem vist. La veritat és que tant els llibres com els còmics ja evocaven amb ets i uts aquell món imaginat d’Hibòria on impera una violència salvatge, un misticisme i un erotisme, però a la pantalla amb aquell to realista (John Milius, el director, va apostar per reduir al màxim els efectes visuals i muntar decorats tangibles, cosa que ha permès que no hagi quedat gens envellida) i l’èpica eren d’allò més enlluernadores. Diuen que els fans de les novel·les pulp de Robert E. Howard no van quedar tan contents de l’adaptació, però la versió lliure escrita per Oliver Stone i retocada per Milius continua resultant exuberant i brillant com a joia del gènere de capa i espasa de to fantàstic.

Rodada a les Espanyes, d’aquí que hi trobem Jorge Sanz (fent del petit Conan) i Nadiuska (com a mare de Conan), formalment, hi ha dos aspectes clau: els decorats dissenyats per Ron Cobb (paraules importants, ell va dissenyar el Delorean de Retorn al futur) inspirats en l’edat mitjana i les pintures de Frank Frazetta, que van servir de portada a moltes de les novel·les editades en els anys seixanta. També la música amb una banda sonora que continua posant la pell de gallina, obra de Basil Poledouris, amb el seu poderós estil èpic de composició –no exagerem si la considerem una de les millors bandes sonores de la història del cinema. I, és clar, que John Milius, imposant-se a l’altre petit gran dictador, ens referim al productor Dino di Laurentiis, escollís aquell aspirant a estrella per qui ningú no donava un duro com a actor perquè protagonitzés aquest film d’aventures d’un gegant poderós que no té més regles que les seves. El carisma i també certes dots interpretatives d’Arnold van estar a l’altura del seu imponent físic, i Conan va ser un èxit de taquilla. Potser no per tirar coets, però sí suficient per acabar de catapultar la carrera de l’austríac, que, un any després, seria fins i tot nacionalitzat nord-americà.

Tots sabem que Arnie no només triomfaria a Hollywood, sinó que acabaria representant la figura del somni americà quan va esdevenir, anys després, un apreciat governador de Califòrnia. I, recentment, arran de l’assalt al Capitoli, es va dirigir a Donald Trump, que va comparar amb els nazis, en un discurs antològic : “La democràcia és com l’acer d’aquesta espasa.” Ja sabeu de quina espasa es tracta, oi?