el cronista de la guerra de successió

Les Narraciones históricas que va deixar escrites Francesc de Castellví i Obando (Montblanc, 1682-Viena, 1757) són la millor crònica de la guerra de Successió. Malgrat tot, durant més de dos segles, aquest document excepcional va restar inèdit als arxius d’estat de Viena, el destí de molts exiliats catalans. No va ser fins al 1872, poc després de la Revolució de Setembre, quan es va recuperar de l’oblit, primerament per part de l’eclesiàstic Mateu Bruguera i, alguns anys després, per Salvador Sanpere i Miquel. Però la veritable recuperació d’aquest valuós relat no es va produir fins alguns anys després, a partir del 1997, arran de l’edició de Josep M. Mundet i José M. Alsina. Des d’aleshores, s’ha convertit en una de les peces clau de la renovació historiogràfica al voltant de la guerra de Successió.

El document ha estat utilitzat a bastament. Però la història del llibre i la del seu autor, Francesc de Castellví, restava per fer. Agustí Alcoberro i Pericay (Pals, 1958), doctor en història moderna, professor i vicerector de la UB, ha dedicat vint-i-cinc anys de recerca a la guerra de Successió, la postguerra i l’exili. Casualment, el mateix temps que Francesc de Castellví va dedicar a confegir les seves Narraciones históricas. El resultat d’aquest treball ingent és un llibre en què es combina la reconstrucció del perfil biogràfic de Francesc de Castellví amb l’anàlisi de la seva principal obra. En la reconstrucció d’Alcoberro, doncs, Francesc de Castellví esdevé objecte d’estudi i font històrica; i, de fet, en molts moments la biografia es nodreix de les dades proporcionades pel mateix biografiat, historiador i protagonista alhora. Francesc de Castellví participa en la guerra com a capità de la Coronela i viu en primera línia la caiguda de Barcelona l’11 de setembre del 1714. I, ja des de l’exili de Viena, es dedicarà en cos i ànima a redactar la seva crònica. Allí podrà nodrir-se de les fonts orals, establir correspondència amb alguns protagonistes de la contesa i consultar un gran nombre d’arxius. Tot plegat, per llegar-nos un llibre que ara, gràcies a l’estudi d’Agustí Alcoberro, podem valorar en la seva justa dimensió.