Crítica teatral
UNA VERSIÓ ACTUAL DE ‘FOCS’ DE YOURCENAR
Els dies 15 i 16 de juny del 2023 el Teatre Nacional de Catalunya va oferir una versió lliure de l’obra Focs de Marguerite Yourcenar, que qui escriu aquest article va traduir al català i que March Editor va publicar el 2007 dins la col·lecció Palimpsest.
Aquesta versió –adaptada per María Velasco i que tracta de l’amor com a element i font de creació– té un repartiment d’actors serbis, a més de la nostra Rosa Renom en el paper de Clitemnestra. Ens arriba dirigida per Carme Portaceli, després d’haver-se estrenat a Belgrad –Vatre– i s’inscriu en el projecte d’internacionalització del TNC per exportar i importar talent escènic. L’obra és dita en serbi i una pantalla dalt de l’escena va mostrant la traducció del text en català.
Ara fa nou anys sortia publicat un article que vaig redactar després d’haver assistit a la representació de Fuegos, al Grec de Barcelona, el juliol del 2013. Vaig titular-lo “Espurnes de focs” (Serra d’Or, núm. 651).
Focs és una obra que recull nou narracions basades en personatges de la literatura grega clàssica, llevat de la figura bíblica de Maria de Magdala, i separades per un conjunt de deu blocs d’aforismes, en els quals reconeixem perfectament l’autora. Atesa la llargada de l’obra, Fuegos va centrar-se en aquests aforismes en boca de la protagonista i autora, Marguerite Yourcenar, interpretada per Carmen Machi, que va declamar de manera destacable i que, per tal de preservar la unitat entre aforismes i narracions, dialogava constantment amb les diferents “criatures literàries”. Dels nou relats, se’n van seleccionar tres, el de Clitemnestra (Nathalie Poza), el de Safo (Ana Torrent) i el de l’esmentada Maria Magdalena (Cayetana Guillén Cuervo).
En l’actual nova posada en escena de Focs/Vatre, hi són evocades les narracions d’Aquil·les, de Clitemnestra, d’Antígona, de Fedra i Hipòlit i de Maria Magdalena. Safo també hi és present; com a terapeuta d’una protagonista que s’ha convingut d’anomenar Ella i que viu una història d’amor i desamor amb un Ell, ambdós representants de l’ésser humà i de les motivacions i passions que dirigeixen les nostres vides.
L’escenari, decorat sòbriament, presenta restes trencades d’escultures clàssiques: unes Venus de Milo, fragments de columnes, un disc amb inscripcions com els que podem admirar al Museu de l’Acròpolis. Tots aquests elements i trencalls són metàfora de les destrosses que causa l’amor no correspost i, alhora, del desert íntim que viu qui no se sent estimat. El foc és representat en el vestit vermell de Safo, la terapeuta. I l’obra s’inicia amb una música molt intensa, com ho és qualsevol passió.
La concepció de l’amor s’ha traslladat als nostres temps, i s’hi presenten diferents formes d’amor. S’hi diu que les cançons d’amor no solen parlar de l’ésser estimat, sinó del buit que pot sentir el cor de l’ésser humà, quan no hi és o quan l’ésser que busquem no existeix. També es fa referència a les formes de contacte que actualment emprem per trobar l’amor, WhatsApp, TikTok, Instagram, etc..., i a tots els diners que la manca de seguretat fa gastar a les dones en productes cosmètics. “Hem d’estar perfectament depilades”, “si em tornaves a besar, les arrugues desapareixerien i tornaria a ser bonica”. S’hi diu també que en l’antiguitat es consultava l’oracle de Delfos que, en el nostre temps, ha quedat reemplaçat pels llibres d’autoajuda. La dona és, sovint, refugi i servidora de l’home, estereotip que descrivia, tot contestant-lo, l’obra de Betty Friedan, La mística de la feminitat.
El personatge d’Ella diu diverses vegades que li cal “pair la seva vida”, que està fatigada, que l’amor, com els cossos, reposa dins les tombes... S’esmenten la por i el rebuig del compromís, mancances que posen en perill l’amor i que el maten. “Volem cafè sense cafeïna, roses sense espines i amor sense dolor”, però també s’hi diu que “després de la caiguda de les utopies, només roman l’amor” i que “l’únic fracàs és deixar d’estimar”. Aquests enunciats són aliens a l’obra original; però, de tant en tant, els actors declamen, d’una tirada, un enfilall d’aforismes, tal com apareixen en el text de Yourcenar, “no es pot estar enamorat i protegit alhora”, “l’amor és desorientació, malaltia, guerra, parany, casa i esclavitud”.
Per tant, en contrast amb la versió Fuegos del 2013, aquesta, vista al TNC, és un ressò lleu i llunyà de l’obra yourcenariana. La versió vol arribar, sobretot, al públic actual i captar la nostra atenció des d’una mirada a les concepcions i vivències actuals de l’amor i a la manera com homes i dones interactuen en la societat actual, sigui quin sigui l’ésser de qui ens enamorem, i tot admetent que el fil immutable al llarg dels temps és el dolor de l’ànima i del cos, quan l’amor manca o quan desapareix.
La terapeuta pregunta a Ella “com pot una dona amb la teva experiència ser tan immadura en l’amor?” La resposta que rep és, “per manca d’amor”. I, tot seguit, un dels personatges femenins comença a entonar L’Hymne à l’amour d’Édith Piaf, amb fons d’imatges de París a la pantalla.
Les dones a qui Marguerite Yourcenar va donar veu a Focs es lamenten com ho feia ella: “Vaig viure una mentida”, dirà Fedra d’Hipòlit. Clitemnestra reconeixerà haver esperat el retorn d’Agamèmnon durant més de deu anys... S’al·ludeix a la promiscuïtat de Maria de Magdala, fruit de la desesperació de no ser considerada ni estimada, a la crueltat de determinats amors, als quals s’oposa clarament l’amistat: “Els meus amics no m’arrenquen el cor i el llencen als gossos!” Aquil·les expressa el seu amor i el seu desig pel company Pàtrocle, que van matar lluny de la pàtria...
I, malgrat la duresa de l’amor, Yourcenar és capaç de reconèixer “Que avorrit hauria estat ser feliç!”.
Deia que aquesta nova versió és un ressò lleu i llunyà de l’obra de M. Yourcenar. Allò que en realitat l’autora va expressar en aquesta obra és el diari d’una passió. Ens hi evoca la decepció i el dolor de la passió amorosa no corresposta que, en un moment de la seva vida, Yourcenar va sentir per l’editor André Fraigneau, i que la va marcar profundament. L’autora va posar aquest dolor en boca dels grans personatges de ficció que va seleccionar perquè havien patit com ella, i en el conjunt dels aforismes que separen –dèiem– els nou relats i que potser van ser inspirats per les Pensées de Blaise Pascal.
Focs és l’obra on Marguerite Yourcenar ens mostra la seva ànima oberta de bat a bat, malgrat una mena de constant diàleg entre ocultació i revelació, present també en tota la seva obra, amb el domini de l’estratègia de desaparició que li va permetre construir tants i tan diversos personatges. L’obra va néixer en un creuer que va realitzar per Grècia i les illes amb la finalitat de superar aquell amor que no podia rebre reciprocitat. Aquell creuer “terapèutic” també va donar altres fruits: El tret de gràcia, Narracions orientals, Els somnis i els atzars.
Aquí, l’autora belga –en un ús pràctic de la “sororitat literària”– es va servir de les seves “germanes heroïnes”, que també van sofrir per amor i que també van sentir-se anorreades per la passió que les consumia i que les fa prototips i eternes, com l’en fa ella mateixa. Aquesta creació de Yourcenar, que analitza les reaccions del cor però també les del cos, mostra una recerca valenta en els estats anímics i en el coneixement de si mateixa. Com en altres obres seves, cadascuna de les nou narracions té un doble títol, que ajuda a aclarir-ne el contingut.
Quan era preguntada, l’autora definia aquesta obra de moltes maneres: “textos poètics”, “poemes en prosa”, “ni poemes ni llegendes”, “intents d’investigació poètica”. Es tracta d’un text que se situa en la confluència de diversos gèneres, que llisca entre la poesia i la prosa, però que mostra una tonalitat poètica dominant innegable en el constant desplaçament de la narració cap a meditacions poeticofilosòfiques.
Qui conclou aquest text, com a traductora i especialista en l’obra yourcenariana (tesi Marguerite Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis) reivindica, amb total convicció, la necessitat de rellegir els autors clàssics i, naturalment, de llegir atentament les obres –belles, intel·ligents i de gran profunditat de pensament– de M. Yourcenar. Lectures que poden acompanyar-se de la d’alguna de les entrevistes que li van ser fetes en vida, la més significativa de les quals és, potser, Amb els ulls oberts, de Mathieu Galey.
Marguerite, “magna alquimista, fada i senyora de les lletres!”.