El viatge d’El Bulli

Què és El Bulli 1846? El por­tal web i el mate­rial infor­ma­tiu que pot tro­bar-se a la recepció del recinte ho expli­quen amb molta clare­dat: és “un museu per refle­xi­o­nar sobre el conei­xe­ment, la inno­vació i la història del Bulli”. El Bulli 1846 és el pri­mer res­tau­rant con­ver­tit en museu. I, per damunt de tot, és un viatge al moment i l’espai en què la cuina va esde­ve­nir cre­ació artística de la mà de l’equip encapçalat per Fer­ran Adrià i d’un res­tau­rant situat a la cala Mont­joi de Roses (Alt Empordà) ano­me­nat El Bulli.

Ja fa dotze anys que aquell espai va tan­car les por­tes; i, des d’ales­ho­res, s’han inver­tit un munt d’hores, esforços i sacri­fi­cis a crear un espai que per­metés pre­ser­var el seu lle­gat. També molts recur­sos econòmics. En total, onze mili­ons d’euros, qua­tre dels quals “els hem rega­lat nosal­tres a través de la Fun­dació, amb els dar­rers àpats que vam orga­nit­zar i amb la sub­hasta del celler del res­tau­rant a Nova York i Hong Kong”, tal com explica amb detall el mateix Adrià. La resta ha sor­git del patro­cini d’algu­nes empre­ses com ara Telefónica, Cai­xa­Bank, Lavazza i Gri­fols.

La visita a El Bulli 1846 no deixa indi­fe­rent. L’esce­nari és bucòlic, amb la cala Mont­joi i el mar de fons. A par­tir de sei­xanta-nou ins­tal·laci­ons, artísti­ques, audi­o­vi­su­als i con­cep­tu­als, el nou museu intenta expli­car com es va can­viar el para­digma de la gas­tro­no­mia mun­dial. Just a l’entrada de l’edi­fici històric, una lle­genda ho deixa molt clar: “Copiar no és crear.” Una frase que tro­bem impresa en els qua­derns que tenen a la botiga de l’entrada i que dona sen­tit a tot el recinte. La visita per­metrà que els antics comen­sals del res­tau­rant puguin recor­dar experiències vis­cu­des; men­tre que aquells que no van (vam) tenir la sort de poder-ho expe­ri­men­tar podrem ima­gi­nar-nos que ho fem i podrem enten­dre per què aquell res­tau­rant de Roses es va con­ver­tir en l’epi­cen­tre que va revo­lu­ci­o­nar la cuina mun­dial.

El viatge comença a l’exte­rior, amb un labe­rint inter­pre­ta­tiu bas­tit a par­tir de diver­ses ins­tal·laci­ons que ens acos­ten al paper de la cuina i a la inno­vació; tot ple­gat, de la mà de Fer­ran Adrià. El visi­tant hi pot tro­bar la Meto­do­lo­gia Sapi­ens, que es con­creta en la pri­mera enci­clopèdia de la res­tau­ració gas­tronòmica d’Occi­dent: la Bullipèdia.

L’antic res­tau­rant, la següent etapa del recor­re­gut, és un dels plats forts del viatge. El visi­tant hi podrà tro­bar les tau­les para­des com si retro­cedís al 30 de juliol del 2011, el dar­rer dia en què el xef va entrar al men­ja­dor. I també hi podrà conèixer la història de l’espai. A par­tir d’una petita ter­rassa i una bar­ba­coa, Jean-Louis Neic­hel i, sobre­tot, Juli Soler, van començar a bas­tir els fona­ments del que seria el futur Bulli. En aquell moment, Fer­ran Adrià estava fent el ser­vei mili­tar a Car­ta­gena i allà va tre­ba­llar a la cuina del capità gene­ral i va fer amis­tat amb un altre recluta, Fermí Puig, que li va reco­ma­nar que anés a fer una estada a El Bulli. Va ser ales­ho­res quan Juli Soler li va pro­po­sar que dirigís la cuina. La resta ja és història, expli­cada a través de foto­gra­fies i altres docu­ments. El viatge, arri­bats a aquest punt, esdevé melangiós, sobre­tot per a aquells que van tenir la sort de visi­tar-lo quan fun­ci­o­nava com a res­tau­rant. Per a la resta de mor­tals, les dife­rents sales són un recor­da­tori de la història d’aquell somni.

La ruta també ens con­vida a recor­dar els ins­tru­ments i les tècni­ques que van con­ver­tir El Bulli en un espai de referència; i, fins i tot, se’ns repro­du­eix l’ambi­ent de la cuina, tal­ment com si ens introduíssim en el taller d’un escul­tor. Allà mateix se’ns explica com Fer­ran Adrià, Juli Soler i el seu equip van arri­bar con­ce­bre els 28 plats icònics i les 1846 cre­a­ci­ons que van sor­tir d’aquell taller culi­nari. La xifra esco­llida no és atza­rosa. El 1846 és l’any de nai­xe­ment d’Auguste Escof­fier, l’escrip­tor francès que va donar a conèixer els mètodes de la cuina fran­cesa i va impul­sar la cuina moderna. Fer­ran Adrià va voler fer coin­ci­dir el nom­bre de recep­tes amb aque­lla efemèride i ha recu­pe­rat el número per donar nom al lle­gat d’El Bulli. Al pis supe­rior, el visi­tant tro­barà un munt de mate­rial nota­ble, difícil de dige­rir: els esque­mes, les lli­bre­tes i els mapes per crear cada plat, la interacció amb la resta de dis­ci­pli­nes artísti­ques i també el deci­siu viatge de Fer­ran Adrià al Japó. El recor­re­gut fina­litza a la part més alta de l’edi­fici, just al cos­tat d’on es tro­bava l’accés ori­gi­nal. Allà hi tro­bem una sala amb una cúpula espe­cial, cre­ada per l’estudi d’arqui­tec­tura RCR. Allà tro­bem El Bulli DNA, un recinte que ens mos­tra tots els pro­jec­tes que s’han por­tat a terme des del 2011 fins avui i que es vol con­ver­tir en un espai con­ce­but per a la recerca.

A El Bulli 1846 el visi­tant no hi tro­barà men­jar. Ho va dei­xar molt clar Fer­ran Adrià en el moment de pre­sen­tar el pro­jecte. “No s’hi tor­narà a men­jar mai més”, va sen­ten­ciar ales­ho­res. De fet, com si es volgués emfa­sit­zar expres­sa­ment aquell mis­satge o es pre­tengués reduir-ho tot al con­cepte, a allò imma­te­rial, el visi­tant no tro­barà en tot el recinte un bar, i encara menys un res­tau­rant. Ni tan sols una màquina expe­ne­dora de men­jar o de begu­des. Només el ser­vei pun­tual d’un got d’aigua que ens ofe­rei­xen els uixers i un dis­pen­sa­dor d’aigua que per­met fer més supor­ta­ble la calor. Al nou Bulli s’hi “menja conei­xe­ment”, en parau­les de Fer­ran Adrià.