Crítica
PRUDÈNCIA, GOSADIA I DETERMINACIÓ
En la seva època, William Somerset Maugham (1874-1954) va ser l’escriptor més llegit al món, traduït pràcticament a totes les llengües. El temps és un destructor de possibles clàssics, però la influència del britànic es manté i conservo a la llibreria des de velles edicions de l’editorial Lara, precedent de Planeta, a la primera meitat dels anys quaranta, fins aquesta de Navona, que apareix amb una traducció actual d’Elisabet Ràfols, impecable. Avui com ahir, datada el 1946, en el penúltim període de la seva obra narrativa, la podríem definir com una novel·la històrica que tracta de les peripècies de Maquiavel quan és enviat com a emissari de Florència a Urbino, on l’inefable Duc Valentino, Cèsar Borja, amenaça diferents ciutats del nord d’Itàlia mentre ell mateix és amenaçat. Descrivint amb cura l’aristòcrata d’origen valencià, Maugham construeix una trama entretinguda sobre les intrigues, també les eròtiques, de l’enfrontament entre els personatges i les ciutats i esmentades, a més d’Imola, Forli, Bolonya i els francesos com a rerefons.
El duel dialèctic entre Maquiavel i el Borja és un dels grans al·licients de la novel·la, que mostra la destresa de l’escriptor, a més de la perícia per introduir-nos en la psicologia d’uns personatges en molts moments fora de tota lògica de moralitat. En aquest territori confús i apassionant, Maugham s’inspira i mostra els seus dots d’estrateg, més quan Maquiavel apareix al palau del Borja com a simple transmissor de notícies sense capacitat d’arribar a acords. L’acompanya el jove Piero, a qui la seva mare ha deixat viatjar a contracor i que té l’oportunitat d’assistir a un duel de personalitats úniques. Tot l’entramat està resolt amb la senzillesa expositiva característica de l’autor d’obres mestres com De la servitud humana i Els mars del sud . A partir de capítols breus, que li serveixen per anar per feina sense deixar que l’estil malmeti la verticalitat del relat, Maugham aprofita diàlegs i situacions per descriure comportament assenyats o dissoluts dels protagonistes. En un dels diàlegs ens diu: “Els traïdors s’han de tractar amb traïdoria. Un estat no es governa amb l’exercici de les virtuts cristianes. Es governa amb prudència, gosadia, determinació i rigor.” L’escriptor britànic es va documentar amb els llibres de Maquiavel per construir Avui com ahir, com precisa a la nota inicial de la novel·la “un llibre com aquest no es pot escriure tot sol. He agafat allò que he volgut allà on ho he pogut trobar”. La simplicitat de la trama no amaga aquests apunts magistrals, gairebé sempre apareguts en forma de diàlegs escollits: “El pes de la gratitud és difícil de dur. Creu-me, és més fàcil perdonar les ofenses fetes per un enemic que els honors que t’atorga un amic.”
En el seu cèlebre assaig sobre deu grans novel·les, Maugham deia que la finalitat de la novel·la és divertir mitjançant una sèrie d’escenes pintades al natural i un fil narratiu emotiu. Ho assoleix amb cura i l’elegància d’un mestre.
Teoria de l’esdevenir i del viatge de la ment a través de l’art
El debut de l’ECM d’Evgueni Galperine és un dels àlbums més inquietants de la temporada. Gravat entre els 2020 i el 2021 a l’Studio EPG i Studios de la Seine de París, el disc està inspirat per l’espai i pels boscos màgics dels quadres de Max Ernst. Tal com explica ell mateix les composicions aborden temes com la resiliència de l’esperança davant la destrucció fins a les meditacions sobre el viatge del ànima, així com el viatge.
Compositor d’herència russa i ucraïnesa, que viu a París des del 1990, Galperine treballa amb el so, la textura i la dinàmica de maneres noves i poderosament expressives. Segons sintetitza, el món sonor de Theory of Becoming representa una “realitat augmentada d’instruments acústics, creada a partir d’enregistraments fets amb instruments reals i virtuals. Les nombroses transformacions que experimenten els instruments em permeten captar la seva naturalesa acústica alhora que afegeixen tècniques i colors impossibles de produir en la realitat...” Theory of Becoming és també una autèntica caixa de trons, una mena de banda sonora entre la irrealitat i la foscor, però també l’esperança i l’humor.
