LA VEU MÉS BAIXA

Si el sistema cultural català no tingués una estructura tan escarransida, l’aparició d’un llibre com aquest seria una notícia relativament habitual. Per desgràcia, no ho és gens; més aviat sembla una nova engrescadora, també pel que té d’estranya, fins d’extemporània. On Yellow Evenings –traducció del títol del quart llibre de poesia de Jordi Larios (Palafrugell, 1959), En vespres grocs, publicat el 2020– aplega les quatre obres de l’autor: Home sol (1984), El cop de la destral (2006), Rendezvous (2013) i el ja consignat. L’editor anglès Douglas Suttle, radicat a Catalunya, s’ha encarregat de fer realitat el projecte. I Ronald Puppo, eximi traductor de Verdaguer i Maragall, de donar una veu anglesa a l’autor (que, per la seva banda, fa força més de mitja vida que viu i professa al Regne Unit). El llibre constitueix un petit esdeveniment cultural. Que hagi aparegut en un segell editorial que té un peu (per no dir tots dos) al Regne Unit, i que distribueix al mercat de parla anglesa, és, alhora, esperançador i desconcertant. Com a catalans que estimem la cultura pròpia, em fa l’efecte que l’avinentesa ens hauria de fer pensar molt, i d’una manera crítica.

“Recorda sobretot això: sovint / la veu que es fa escoltar és la veu més baixa”, llegim en la poesia inicial d’En vespres grocs. La de Larios es fa escoltar: discreta i fonda, és una veu de declaració (de tard en tard, de revelació) més que no pas de proclamació. Escèptica, i més que ho és com més avança el temps: el del títol del darrer llibre és un groc de tardor i de decadència, i, per tant, un color d’assumpció de la realitat, que ha donat nom a la seva obra poètica completa fins al moment (és el groc que apareix en un vers fascinant del segon títol: “i la tristesa groga dels narcisos”; que, en anglès, sembla manllevat a Eliot: “and the yellow sorrow of the daffodils”). Però no és una veu tan agra com la de Larkin o Ferrater, poetes que Larios té molt presents. I una veu cenyida, no gens donada a la paràfrasi (les poesies de l’autor acostumen a ser breus, resolutives), i que, ben a gratcient, vol acostar-se al silenci: d’aquí la veu baixa de la intenció. Tan lluny del crit subversiu com de qualsevol mena d’altisonància acadèmica o esteticista.

En publicar Home sol, Larios comptava vint-i-cinc anys. Sorprèn el to moral del llibre, que diríeu escrit per un poeta força més gran: “A l’ombra dels til·lers, per avingudes / tranquil·les de novembre, quan comença / el repòs necessari de les coses, / ens estimem i aquesta hora ens trasbalsa”. El concepte d’intempèrie, que serveix de títol a una de les poesies, ha estat desenvolupat profusament per la poesia i la filosofia dels darrers vint anys. Els dos versos finals recorden Vinyoli, un altre dels poetes del país que el palafrugellenc ha llegit amb constància i aprofitament: “La vida ens ha escopit a aquesta platja / amb molt poques defenses naturals”.

També ressona Vinyoli en el títol de la represa lírica de Larios, vint-i-dos anys després: El cop de la destral, per bé que l’estímul parteix d’uns versos de Larkin. El 2006, el de publicació de l’obra, el poeta s’acostava a la cinquantena. La reflexió sobre el fenomen poètic n’és un dels assumptes principals: “Que llegir-los [els versos, títol de la composició] / sigui només un moviment gentil / de l’aigua, un simple clapoteig obscur”. Si el vers hagués acabat en clapoteig, rai! Però una manera tan poc propensa a la transcendència no implica, és clar, excloure el moviment propi de la poesia autèntica: aprofundir allò que no es veu, tenebra o ombra, per mirar d’entendre-hi una mica més. Més endavant: “Tensa el poema fins al límit. Fes / que et doni el nom exacte de les coses”. Aquest llibre, amb picades d’ullet a old masters de la poesia angloamericana com W.H. Auden o E.E. Cummings, ja presenta el paisatge gal·lès com a familiar (no ho ha deixat de ser mai més). I ens introdueix, igualment, en “l’hora intractable del dolor”, que prefigura “el cop de la destral al fons del bosc”.

Rendezvous insisteix en aquest teixit moral del llibre anterior, i, sovint, depura encara més l’expressió de “la pena per les hores que se’n van de pressa”, feliç represa del vers –i del neguit– ferraterià. I a En vespres grocs hi ha, entre altres qüestions, la irrupció de la malaltia i una manera molt subtil de dir el tedi de viure. Per exemple, a Dissabte (que a mi em fa gràcia comparar amb la cançó Saturday Sun, de Nick Drake): “Torna dissabte amb un mateix seguici / d’ombres exhaustes, pàl·lids predadors”.

Vull acabar fent una apreciació formal sobre la poesia de Larios; en concret, sobre l’ús curiós de l’adjectivació, que ha conreat des de sempre: “Jardins empiocats”, “fonts atabalades”, “vent musculós”, “sols espellifats”, “tedi macilent”, “pluja estrafeta”, “llum agenollada”. La manera que té cada poeta –cada poeta que en mereixi el nom– de crear sentit nou és singular. Aquesta n’és una: el xoc que es dona entre un substantiu i un adjectiu del tot inesperat.