Annie Ernaux (1940) va néixer en un poble de Normandia, amb el paisatge històric, de fons, de la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar a l’ensenyament, com a professora d’institut, fins a la seva jubilació, moment de canvi que va saber aprofitar per dedicar-se plenament a escriure algunes de les seves grans obres. És considerada com una referència de l’autoficció, un gènere literari que ha generat debats de tot tipus, ja que no s’ha entomat bé, ni s’han acabat de contraposar les diferències, les semblances i les finalitats que existeixen entre ficció i realitat. Va escriure la seva primera novel·la, Les armoires vides, l’any 1974. La resta d’obres referencials vindrien més tard: Pura passió (1992), L’esdeveniment (2000), Els anys (2008) o Memòria de noia (2016). Obres que han estat traduïdes al català per Angle Editorial. Les seves experiències com a dona compromesa i les relacions emocionals prenen força en els seus relats. Va rebre el premi Nobel de literatura l’any 2022 sense que fos cap sorpresa.

L’home jove és una petita narració, una nouvelle molt sintètica que busca la introspecció i que té l’extensió d’un conte. Ens parla sobre la relació sexual que va tenir amb un estudiant que l’escrivia des de feia un any i la volia conèixer. Aquest és l’argument més aparent que n’amaga d’altres: “Sovint he fet l’amor per obligar-me a escriure.” Aquesta història ens remet a una de les seves grans obres, Els anys, que la va catapultar com una de les grans escriptores franceses, la història personal i col·lectiva de sis dècades que parla de records d’infància, de fotografies familiars, d’esdeveniments històrics, d’objectes personals, d’etapes vitals de la seva vida, de ser mare, de cançons, d’amants, de marques de menjar i de converses familiars de sobretaula de diumenge.

També s’hi poden relacionar i encabir altres històries reals i literàries, com l’avortament clandestí que va tenir de jove, a l’hospital de Rouen, davant del mateix edifici on es trobava amb el seu jove amant. Les seves descripcions són precises, matemàtiques, com si estigués escrivint equacions, ni menys ni més. Ella amb 54 anys i ell amb trenta anys menys. Amb una visió freda i commovedora, descriu com és el seu amant, sociològicament i econòmicament, amb una precisió quirúrgica, que t’acaba donant plaer com a lector i que també t’acaba fent mal, perquè arriba fins al fons, i arribar fins al fons sempre fa mal. A la inversa, la descripció que es fa d’ella mateixa, de la posició dominant com a dona amb poder adquisitiu, esdevé un contrast sobre les particularitats existents en les relacions i les formes d’abordar la memòria. També descriu com eren vistos pels altres, com si la intimitat quan ocupa l’espai públic passés a ser un valor de judici. De sobte, la vida lliure en una societat democràtica esdevé un judici. És així com la llibertat sempre acaba sent jutjada i condemnada pels altres.

És a través de la memòria, de les diverses memòries, com l’escriptura d’Ernaux es transforma en un acte col·lectiu. Literatura i sociologia. Consciència de dona i també de classe. Ha elevat i ha reinventat la literatura del jo, personal i col·lectiva, ja que quan parla d’un fet històric o d’una marca de galetes t’evoca els teus propis records, encara que esdevinguin altres fets, ja que sempre acabaran sent altres records. Aquesta és la grandesa de la seva literatura, convertir la memòria en ficció.