Unes memòries tan ben escrites com les de Joan Veny, filòleg norantí, s’haurien de poder llegir amb tapa dura i en un interlineat més generós, encara que fos per retenir els bons moments de felicitat lectora. Perquè més enllà que el lector s’endinsi en el record de la família, la casa, el carrer, el col·legi, el poble, la manera de parlar..., assisteix a una classe amena, erudita i amable –tot alhora, en una experiència singular en el camp de les memòries– de dialectologia i de col·loquialitat, d’etimologia i de gramàtica històrica.

El lector hi troba una defensa de mots, indirecta o directa: “Permeteu-me el mot làmpara”; “els baixos de la xemeneia ennegrits, és a dir, el moro; espero que el mot sigui políticament correcte”; “cana encara no ha entrat en el diccionari normatiu, tot i haver-hi els derivats canós i canut.”

Hi descobreix una estesa de formes campaneres, ‘de Campos’ (poble natal de Joan Veny), comparades amb les variants llucmajoreres, ‘de Llucmajor’ (poble de la seva mare).

Li plau de resseguir algunes diferències entre el mallorquí i el català central, de quan un jove Veny va començar la llicenciatura a la Universitat de Barcelona (1949): llevar-se/aixecar-se, calces/mitges, un parell/uns quants... En aquest punt Veny explica l’anècdota viscuda per un amic insular, que va invitar una companya de curs a fer campana, és a dir, fullar (en mallorquí): “Què, fullem?”

L’interès del text no decau en arribar el període més acadèmic: l’ingrés com a professor, la beca de Lovaina, l’oposició a càtedra i la relació de tots els projectes geolingüístics, que comprèn, entre d’altres, l’Atles lingüístic del domini català, l’Atlas linguarum europae i l’Atlas linguistique roman. El relat no decau, és cert, però és possible que es tracti de la part menys sorprenent. L’autor recorda els projectes de la Secció Filològica, l’Scripta, el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el Termcat, la revista Estudis romànics... Tot i això, Joan Veny i Clar també és un as en aquest aspecte. Explica i s’explica, i ho fa sempre amb una elegància que ja compleix nou dècades, valent-se d’un recurs addicional que diu molt de la persona intel·ligent que ha fet créixer amb els anys: aprofita per esmentar treballs i consideracions dels seus mestres, de col·legues, de deixebles, d’autors literaris, de parlants anònims que cita, que lloa, que estima. I, de tant en tant, entona el mea culpa arran d’algun episodi que altres autors amagarien, com quan anava a caçar ocells. “Vist en perspectiva, avui em fa pena, em dol haver practicat aquest esport cruel... Trencar la vida d’aquells aucells, de plomatge vistós, de cant bell, meravelles de la natura, em fa entomar un mea culpa tristíssim, irreparable.”

Tres plecs de fotografies ben referenciades capten l’atenció abans, després i durant la lectura. També ho fa l’epíleg extraordinari de Ramon Solsona –l’escriptor mateix va ser l’encarregat de l’homenatge que la Universitat de Barcelona li va dedicar el 13 de desembre de l’any passat–, així com la relació final de 553 publicacions, classificades en llibres (64), articles (253), articles breus (124), pròlegs (73) i recensions (39). Fins i tot una llista pot atreure la curiositat dels lectors que admiren la capacitat de treball d’un home que “va rebre la il·luminació d’una forma mítica”. Ep, ho diu Solsona: es veu que a Veny se li va aparèixer Ramon Llull en un pelegrinatge al puig de Randa. L’afectat, naturalment, no ho conta de la mateixa manera.

Un índex onomàstic ajuda a identificar totes les persones que hi surten i em sembla que un índex de mots ajudaria a localitzar tots els detalls que els envolten.