JA DESCANSAREM QUAN ENS MORIM

Unes memòries tan ben escri­tes com les de Joan Veny, filòleg norantí, s’hau­rien de poder lle­gir amb tapa dura i en un inter­li­neat més generós, encara que fos per rete­nir els bons moments de feli­ci­tat lec­tora. Perquè més enllà que el lec­tor s’endinsi en el record de la família, la casa, el car­rer, el col·legi, el poble, la manera de par­lar..., assis­teix a una classe amena, eru­dita i ama­ble –tot alhora, en una experiència sin­gu­lar en el camp de les memòries– de dia­lec­to­lo­gia i de col·loquia­li­tat, d’eti­mo­lo­gia i de gramàtica històrica.

El lec­tor hi troba una defensa de mots, indi­recta o directa: “Per­me­teu-me el mot làmpara”; “els bai­xos de la xeme­neia enne­grits, és a dir, el moro; espero que el mot sigui política­ment cor­recte”; “cana encara no ha entrat en el dic­ci­o­nari nor­ma­tiu, tot i haver-hi els deri­vats canós i canut.”

Hi des­co­breix una estesa de for­mes cam­pa­ne­res, ‘de Cam­pos’ (poble natal de Joan Veny), com­pa­ra­des amb les vari­ants lluc­ma­jo­re­res, ‘de Lluc­ma­jor’ (poble de la seva mare).

Li plau de res­se­guir algu­nes diferències entre el mallorquí i el català cen­tral, de quan un jove Veny va començar la lli­cen­ci­a­tura a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (1949): lle­var-se/aixe­car-se, cal­ces/mit­ges, un parell/uns quants... En aquest punt Veny explica l’anècdota vis­cuda per un amic insu­lar, que va invi­tar una com­pa­nya de curs a fer cam­pana, és a dir, fullar (en mallorquí): “Què, fullem?”

L’interès del text no decau en arri­bar el període més acadèmic: l’ingrés com a pro­fes­sor, la beca de Lovaina, l’opo­sició a càtedra i la relació de tots els pro­jec­tes geo­lingüístics, que comprèn, entre d’altres, l’Atles lingüístic del domini català, l’Atlas lin­gua­rum euro­pae i l’Atlas lin­guis­ti­que roman. El relat no decau, és cert, però és pos­si­ble que es tracti de la part menys sor­pre­nent. L’autor recorda els pro­jec­tes de la Secció Filològica, l’Scripta, el dic­ci­o­nari de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, el Term­cat, la revista Estu­dis romànics... Tot i això, Joan Veny i Clar també és un as en aquest aspecte. Explica i s’explica, i ho fa sem­pre amb una elegància que ja com­pleix nou dècades, valent-se d’un recurs addi­ci­o­nal que diu molt de la per­sona intel·ligent que ha fet créixer amb els anys: apro­fita per esmen­tar tre­balls i con­si­de­ra­ci­ons dels seus mes­tres, de col·legues, de dei­xe­bles, d’autors lite­ra­ris, de par­lants anònims que cita, que lloa, que estima. I, de tant en tant, entona el mea culpa arran d’algun epi­sodi que altres autors ama­ga­rien, com quan anava a caçar ocells. “Vist en pers­pec­tiva, avui em fa pena, em dol haver prac­ti­cat aquest esport cruel... Tren­car la vida d’aquells aucells, de plo­matge vistós, de cant bell, mera­ve­lles de la natura, em fa ento­mar un mea culpa tristíssim, irre­pa­ra­ble.”

Tres plecs de foto­gra­fies ben refe­ren­ci­a­des cap­ten l’atenció abans, després i durant la lec­tura. També ho fa l’epíleg extra­or­di­nari de Ramon Sol­sona –l’escrip­tor mateix va ser l’encar­re­gat de l’home­natge que la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona li va dedi­car el 13 de desem­bre de l’any pas­sat–, així com la relació final de 553 publi­ca­ci­ons, clas­si­fi­ca­des en lli­bres (64), arti­cles (253), arti­cles breus (124), pròlegs (73) i recen­si­ons (39). Fins i tot una llista pot atreure la curi­o­si­tat dels lec­tors que admi­ren la capa­ci­tat de tre­ball d’un home que “va rebre la il·lumi­nació d’una forma mítica”. Ep, ho diu Sol­sona: es veu que a Veny se li va aparèixer Ramon Llull en un pele­gri­natge al puig de Randa. L’afec­tat, natu­ral­ment, no ho conta de la mateixa manera.

Un índex onomàstic ajuda a iden­ti­fi­car totes les per­so­nes que hi sur­ten i em sem­bla que un índex de mots aju­da­ria a loca­lit­zar tots els detalls que els envol­ten.