Josep Iborra Martínez (1929-2011) va ser un extraordinari escriptor valencià, doctorat en filologia romànica. Es va dedicar a l’ensenyament, fins a esdevenir director de l’Institut de Ciències de l’Educació, organitzant i promovent cursos de català a docents, i membre del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València. Va col·laborar com a crític literari en diverses revistes (Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters). Va escriure algunes obres considerables d’assaig literari, amb la comesa de renovar la dimensió cultural del País València, com a assagista, conferenciant i prologuista, sent un dels grans especialistes de l’obra de Joan Fuster, una dedicació que li va comportar ombra i poca valoració. A destacar: Fuster portàtil (Tres i Quatre, 1982, premi Joan Fuster d’assaig), La trinxera literària 1974-1990 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995) o Breviari d’un bizantí (Arola Editors, 2007). Després de la seva mort, s’han continuat publicant altres obres inèdites.

Va començar a escriure el dietari amb trenta-cinc anys, expressant una gran maduresa literària, com a gran lector i gran observador. Comença de manera sorprenent, sense prejudicis, com una declaració d’intencions: “M’agrada mirar els meus residus excremencials.” És així com es qüestiona si cal la introspecció o si no seria millor furgar els excrements. És així com deixa anar la reflexió en el lector. És a partir d’aquí com inicia el seu desplegament inaugural, el seu arsenal d’alt voltatge, un escriptor que es defenia sense estar convençut del que escrivia.

Josep Iborra ens parla de llenguatges literaris, sobre els errors dels grans crítics en jutjar els grans escriptors, un fet que posa en qüestió la crítica de tot un país. Remarca el fet de la lectura, de deixar-se sorprendre, desconeixent les circumstàncies. Ens parla de la tècnica i de l’emoció, de nombrosos autors: Roland Barthes, Eliot, Voltaire, Marx, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Blanchot. Fa comparacions magistrals entre Pla i Baroja, classifica els tipus de cultura, analitza la ficció, i, de sobte, després de diverses entrades, irromp amb una imatge, amb una idea, amb un resum del món. Els elogis a Pla són fonamentats i fonamentals, argumentals i molt aclaridors. Somnis, records, cultura americana, el barroquisme del llenguatge, els amics que s’han fet grans, la televisió, la infància, l’opressió de l’home, l’angoixa de saber, ser d’esquerres. “L’home d’esquerra, com la ciència, es fa sobre la marxa, comprovant, verificant, criticant.” Analitza els gèneres literaris minoritaris de l’època. “La història de la literatura és un seguit de cismes i d’heretgies que es van succeint i substituint.” Preveu el futur de les computadors amb una intel·ligència descomunal, visionària, com si hagués previst la intel·ligència artificial: “¿No faran –no podran fer– aquestes màquines una novel·la, per exemple?”

Les temàtiques plantejades i els autors citats en el dietari són descomunals: drets naturals, religió, festes religioses, Descartes, psicologia, Kant, Moravia, Foucalt (“no comprenc”), Gramsci, cinema, teatre, la biografia de Hálevy sobre Nietzsche, Balzac, Sade, neurastènia, Unamuno, Proust (“una cadena indefinida d’associacions”), Picasso, Orwell, les dades i les estadístiques, la velocitat de la informació. A tota qüestió que tenalla li treu plom, li extreu la llavor de l’origen. Tolstoi, Borges, Pavese, el suïcidi, Epicur, Kafka, Montaigne (“tots els problemes per a Montaigne estan en l’home, en la seva conducta davant el món”), Kerouac, Cortazar, García Márquez. Dedica unes pagines magistrals a Joan Maragall. També parla d’altres poetes com Rimbaud o Valery. “L’estat ideal és l’estat de soledat.” Les pàgines que dedica als intel·lectuals serien per emmarcar. Les seves observacions sobre qualsevol qüestió són doctes, lluminoses. “No tot està dit.”