És possible que el nom d’Elisenda Fábregas encara no formi part del nostre imaginari, però el fet que el Palau de la Música Catalana l’hagi convidat a ser compositora resident la temporada 2023/2024 significarà una gran oportunitat per descobrir-la. Fa poc va tornar a Catalunya a dedicar-se de ple a la composició després de viure intensament més de trenta anys als Estats Units i més d’una dècada a Corea del Sud, i porta a l’esquena una formació humanística molt sòlida i versàtil, moltes hores d’investigació i grans descobertes. S’ha dedicat molts anys a la docència i aquesta activitat l’ha ajudat a entendre amb profunditat la música occidental i l’oriental i les relacions que s’hi estableixen. Malgrat haver-se format en centres prestigiosos com ara la Juilliard School of Music de Nova York –gràcies a una beca postdoctoral Fulbright–, obtenir un doctorat d’educació a la Universitat de Colúmbia i un altre en composició a l’Institut Peabody de la Universitat Johns Hopkins, la seva obra defuig l’academicisme i és molt lliure: neix de l’emoció.

Com a pianista de formació, els referents més immediats de Fábregas són obres i compositors del repertori per a aquest instrument. En els seus inicis, es va sentir especialment atreta per la música evocadora de l’impressionisme de Mompou i Ravel. Però també pel caràcter rebel de Beethoven i el seu desenvolupament de motius rítmics i melòdics. A més, sempre ha professat un gran respecte per la música de Bach, “tan retòrica, que persuadeix amb el llenguatge i la veu”. D’aquests dos gegants que la marcaren n’estableix una clara distinció: “La música de Beethoven està pensada instrumentalment. La de Bach és d’origen vocal.”

Més endavant va sentir-se atreta per Béla Bartók, pel so octatònic de la seva música i pel ritme, així com de Stravinsky. “Una obra que recordo que em va influenciar en l’època pianística a la Juilliard va ser el Duo concertante per a violí i piano de Stravinsky, amb el seu ritme additiu i l’octatonicisme.” La segona obra que va compondre, Five songs based on Lorca (1986), ja se la sent molt pròpia, amb un so que surt del sistema tonal i acaba conquerint el total cromàtic, a banda de l’octatonicisme relacionat amb el tetracord frigi. La cançó La luna negra és un exemple “de com el so misteriós és també característic” dels seus “passatges evocatius”. Fábregas utilitza els canvis harmònics per aportar color, i empra recursos com ara la imitació i la polifonia per teixir una textura rica.

Més endavant descobreix compositors com ara Aaron Copland i se sent atreta també per Xostakóvitx. A més, ha estat molt influenciada per la música espanyola, però mai ha abandonat “la nostàlgia de la cançó catalana, l’alegria de la sardana, l’amor per la natura i la llum del Mediterrani”. A més, està molt interessada en la música medieval i el cant gregorià a Catalunya, “amb tota la riquesa d’emocions que ens mouen els intervals i, especialment, la qualitat espiritual que ens aporta”. La poesia trobadoresca també ha estat de gran inspiració per a Elisenda Fábregas. Després d’una vida d’aprenentatges i influències, ara pot “entrar i sortir de diversos llenguatges”, pot “desenvolupar” el seu “costat més somiador”.

En aquest sentit l’entenem quan diu que “l’esperit de la música és el més important”. Una mateixa tècnica pot ser utilitzada amb “esperits” diferents, explica Fábregas, entenent esperit com una manera d’expressar un sentiment, una via cap al més enllà. Considera que Occident “està molt influenciat per la tècnica i la cerca constant de la innovació”, però la seva música ha après a deslligar-se d’aquest pes. En la música de Fábregas hi trobem el millor d’Orient i Occident. La compositora fa un paral·lelisme entre la música americana i la xinesa: “Són països que mai han estat conquerits, i que s’han sentit el centre del món, i això s’ha plasmat en la seva música, ben viva i optimista.” En canvi, Europa i Corea “són terres que han patit l’ocupació, i el dolor està inscrit en els compassos”. A Corea del Sud va endinsar-se en l’estudi de la música tradicional oriental i va especialitzar-s’hi, en estudiar el camí que fa la música amb la ruta de la seda, que connecta Orient i Occident. “La cultura grega i Confuci tenen molt en comú en la funció que té la música”, explica.

En la música de Fábregas hi trobem, a més, un gran treball melòdic i rítmic que s’aparta del “dodecafonisme de l’Uptown i el minimalisme del Downtown novaiorquès”. La compositora deixa fluir l’expressivitat, i busca un equilibri entre la dicotomia entre emoció i intel·lecte. Tots dos són importants, diu: “Perquè emoció sense intel·lecte és descontrol, i l’intel·lecte sol és senzillament academicisme eixorc. Un dels meus lemes és compondre amb el cap i el cor.”

Fábregas tenia el desig de tornar a Catalunya després de tants anys a continents llunyans. “El que significa per a mi Catalunya va molt més enllà de la gent.” Un dels motius pels quals va marxar a Nova York és que no gaudia del suport de la seva família per dedicar-se de ple a la música, que era el que ella desitjava. Ha estat a fora on s’ha adonat de com de catalana se sent: “M’agrada que siguem tan treballadors, que ho donem tot al cent per cent, i fins i tot que ens agradi discutir, perquè és signe d’esperit crític. M’he trobat catalans arreu del món, i són els que tenen més personalitat i més caràcter”, indica.

Ara podrem aprofundir en la figura d’Elisenda Fábregas gràcies a la iniciativa del Palau de fer-la compositora convidada, invitació que suposa un reconeixement important per a l’artista: “Fins ara encara se’m veia com a pianista. Per a mi serà una oportunitat de demostrar que tinc molta capacitat per crear i fer les coses ben fetes. Tots els estudis que he rebut en composició m’han servit de guia per practicar el learning by doing, i això em fa lliure. De fet, no soc gaire obedient”, comenta amb sorna.

Podrem gaudir de la seva autenticitat ja a finals de mes, el dia 30 d’agost, quan el guanyador del Concurs Internacional de Música Maria Canals 2022, Jaeden Izik-Dzurko, interpretarà els seus Somnis radiants. En el Concert de Sant Esteve s’interpretarà una nadala d’encàrrec, mentre que el 3 de febrer l’Orquestra Simfònica del Vallès tocarà Accents catalans al costat de la “Pastoral” de Beethoven. Seguidament, el dia 29 de febrer, Christian Torres, violí del Trio Pedrell, interpretarà en solitari els seus Ancient walls. A més, el 6 i 7 d’abril tindrem l’oportunitat d’escoltar la seva aproximació feminista a l’Oda a la joia, de Beethoven, encàrrec del Palau. També és un encàrrec el Quintet per a piano que Izik-Dzurko i el Quartet Atenea interpretaran al Petit Palau el 8 d’abril, i, finalment, el 28 d’abril el Cor de Cambra del Palau, sota la direcció de Júlia Sesé, cantarà Bonna Domna, amb text provençal. Una bona representació del catàleg i el potencial d’una artista amb caràcter, bagatge, coneixements i molta intuïció musical que ha apostat per tornar a casa a dedicar-se a la seva passió després d’un periple que l’ha convertit en una figura de gran interès sensual i intel·lectual.