Crítica
EL TERRER DE KAREL CAPEK
El 1929, L’any del jardiner apareixia per fascicles a Lidové noviny, el diari més culte de Praga. Quatre anys abans, Karel Capek (primer president del PEN txecoslovac, nominat set vegades al premi Nobel) i el seu germà Josef havien comprat un mas a la perifèria de la ciutat. Van decidir lliurar-se amb devoció a la tasca de cultivar-hi un jardí, aventura de la qual naixia, poc després, aquest breu i deliciós assaig. Més que no pas un manual per a floricultors –el domini del camp per part de l’autor ens ho podria suggerir– el llibre de Capek és més aviat un cant, alegre, optimista i festiu, a les gràcies de la terra de cultiu i a la rigorosa i incansable tasca de fer-hi arrelar flors.
Dotze capítols ressegueixen les virtuts i els avatars de cada mes de l’any, les tasques i els deures diversos que cada estació, amb el seu segell particular, imposa al jardiner. S’acompanyen de cinquanta-nou il·lustracions de Josef Capek, que comparteixen la textura irònica d’un llibre tan jocós i ocurrent com poètic i lluminós.
Si al gener cultiva el temps –que no és mai el que hauria de ser–, al febrer, el jardiner para atenció als senyals precursors de la primavera. La resta de l’any, brega amb pic i pala contra les gelades, esdevé un alquimista de la terra de cultiu, compra sempre més planter del compte i mira, infructuosament, de fer-li un lloc al jardí que, de tan atapeït, ja vessa per les reixes; a l’agost, quin malson haver de marxar de vacances i deixar el seu tros a càrrec d’un veí! Amb la mateixa diligència i dedicació, el jardiner cava, sembra, poda, birba i empelta. Capek retrata el personatge amb totes les seves peculiaritats, amb indulgència, ironia i sempre a la gatzoneta, “amb el cul apuntant cap a l’esplèndid cel blau”. I és que l’autor ens fa notar, amb un gir copernicà, que un autèntic jardiner no cultiva les flors, sinó la terra: “Si es trobés al Jardí de l’Edèn [...] es descuidaria de menjar la fruita de l’Arbre del Coneixement del Bé i del Mal; més ben dit, crec que miraria de furtar a Déu un carretó d’humus del Paradís.” És en la fertilitat prometedora de la terra que el jardiner troba el sentit fondo i el propòsit de la seva dedicació: “La rosa és, podríem dir, només per als diletants; la joia del jardiner està profundament arrelada a les entranyes de la terra.” De fet, en una de les declaracions de principis que dispensa amb to dòcil i innocent, l’autor ens instiga a mirar avall, a preocupar-nos d’allò que trepitgem, en comptes de deixar-nos extasiar massa fàcilment per les muntanyes i els núvols. T’adonaries, diu, “que els núvols no són tan diversos ni tan bonics i terribles com la terra sota els teus peus [...] Així apreciaries l’humus esponjós com pa de pessic, calent, lleuger i bo com el pa, i diries que és preciós com ho diries de les dones o dels núvols.”
De gener a desembre, el calendari de Capek enclou advertències i comentaris sobre llavors i brots, la gemmació dels fruiters o la germinació dels bulbs, hortalisses i cactus, les peculiaritats i la complexitat del sòl, la màgia dels empelts, la diversitat de la flora que arrela en llocs diversos (la de les estacions de tren, la de les fondes i els hostals...), o locucions sobre el temps, que tenen, per al jardiner, “una validesa de pedra picada” –perquè, si bé en aquest món tot és remeiable o perfectible, “contra el temps no s’hi pot fer res”–. L’autor tampoc no escatima consideracions de tall antropològic que neixen de l’experiència i la perspectiva d’aquell qui s’acobla a la jurisdicció de la terra i mira de tenir-ne cura: “La persona que posseeix una feixa i que hi cultiva alguna cosa es converteix realment en un ésser conservador, pel sol fet d’estar sotmès a mil·lenàries lleis naturals; faci el que faci, cap revolució no accelerarà la germinació ni farà florir els lilars abans del mes de maig. D’aquí que l’home esdevingui més entenimentat i s’ajusti a les lleis i a les tradicions.” Hi prevalen les hipèrboles i els llarguíssims elencs de secrets i preceptes de botànica o d’espècies florals, totes rigorosament anomenades: “Perquè el jardiner té debilitat pels noms: una flor sense nom és, per dir-ho a la manera de Plató, una flor sense idea metafísica: ras i curt, no té realitat plena i veritable.”
Quan s’és jardiner de passió i vocació, indica Capek, tots els aspectes de l’existència passen a ser en relació amb el jardí: si brilla el sol, “brilla per al jardí; si és de nit, te n’alegres, perquè el jardí reposarà”. L’univers del jardiner dona raó, alliçona i prepara per tota mena d’aspectes i circumstàncies de la vida: hom s’hi exercita en el valor de l’espera, en la renúncia al control d’allò que és, per naturalesa i principi, incontrolable; hom hi aprèn, també, a reconèixer el valor i el goig de cada moment i de cada context (el setembre és el temps de la segona florida, “més poderosa i més passional que aquelles expansions inquietes i fugaces de la jove primavera. Té el seny i la constància de les persones adultes”), i hi entrena l’optimisme i la bona disposició d’ànim: sap que, amb el temps, allò que avui és un pedregar es convertirà en un preciós parterre, i que tot allò que és lleig i desplaent es tornarà bell i virtuós. Al declivi de l’any, Capek ens obsequia amb una reflexió reconfortant i balsàmica, una veritat que el món sol reservar als esperits iniciats en les arts terrestres: la de la qualitat cíclica del temps: “Ja us ho dic jo: res de mort, i res de son. Només creixem d’una estació a l’altra. Hem de tenir paciència amb la vida, perquè és eterna.”
