L’ESTENEDOR TOT PLE DE DRAPS MOLT BRUTS

“Res no hi ha tan tossut com una gata sobre una teulada de zinc calenta”, diu la Maggie –la Gata–, en l’última intervenció d’aquest drama. Es tracta d’un llibre terrible, que presenta un nodrit catàleg de la impostura i de l’engany. Tots i cada un dels personatges amaguen un secret, més o menys ignominiós. I l’únic que hi ha de dolç en tota l’obra és aquella galeta llardosa de la primera escena que un dels fills de la parella formada per en Gooper i la Mae ha llançat contra la Margaret, la Gata: “Un d’aquests monstres sense coll m’ha tirat una galeta de mantega per sobre i m’haig de canviar!”

Hi ha molts textos literaris l’acció dels quals se centra en un àpat familiar, una trobada amb excusa gastronòmica a partir de la qual els personatges interactuen, es tiren els plats pel cap o ploren a llàgrima viva pels efectes de la urpada del temps o de la memòria. El cèlebre conte joyceà Els morts, posem per cas, o El llarg dinar de Nadal, drama de Thornton Wilder, en són dos exemples nobilíssims. A Gata sobre una teulada de zinc calenta no hi ha cap xeflis, però sí una família que celebra, a mitja tarda, l’aniversari de l’avi (seixanta-cinc anys), en una propietat no gaire lluny de Memphis, a l’Estat de Tennessee. Ho fan a la mansió familiar, en un racó de les dotze mil hectàrees de terra que han fet milionari el vell, propietari d’un petit imperi. Aquella mateixa tarda, ves per on, un doctor ha de fer conèixer un rellevant diagnòstic mèdic a l’home, notícies que, a mitja obra, sembla que han de ser molt tranquil·litzadores, però que, al final, no ho acabaran sent gens. I tot això provoca que l’hereu, en Gooper, i la seva dona, la Mae (pares de cinc fills, i d’un que està en camí), facin mans i mànigues per fer entendre a l’avi que ells són els familiars idonis per encarregar-se de la ubèrrima explotació agrícola. A l’altre fill, en Brick, uns quants anys més jove que en Gooper, l’herència se li’n refum (no pas, en canvi, a la seva dona, la Gata), perquè ell està obsedit amb la mort del seu amic de l’ànima, l’Skipper.

S’entén que en la bona societat nord-americana de mitjan anys cinquanta una obra com aquesta havia d’actuar amb l’eficiència d’un escruixidor cop de puny a la cara de l’espectador. O com una sonada puntada de peu a les seves parts íntimes. La mentida governa el comportament dels personatges (només se n’escapa en Brick, alcohòlic, i l’àvia resignada, que beu tota l’estona a galet); personatges que, en alguns moments, adquireixen una expressió quasi caricaturesca. Ho aclareix l’autor en una acotació llarga, no mancada d’ironia (com si advertís al lector o al director del muntatge: “No em mal interpreteu, eh, que això va per aquí...”); una acotació de l’acte segon que gairebé sembla el pla d’un assaig: “El que intento capturar és la qualitat autèntica de l’experiència en un grup de persones, aquella interacció emboirada, parpellejant, evanescent –i ferotgement carregada!– d’uns éssers humans vius dins el núvol de tempesta d’una crisi comuna.”

El lector s’anirà fent conscient, a poc a poc, d’aquesta crisi comuna. De l’odi entre les dues joves, la Mae i la Margaret-Maggie-Gata –un parell d’harpies, si se’m permet l’expressió no gaire correcta–, de la gelosia que en Gooper té per son germà petit –el qual no és bo sinó per mamar–. Aquest últim, en Brick, havia estat un jugador de rugbi acceptable, i, posteriorment, comentarista esportiu. Però ara és un borratxo empedreït, i això que encara no ha arribat a la trentena. No hi ha frase que no estigui carregada de sentit, en aquest llibre. La Gata escup a en Brick, el seu marit: “Vivint amb una persona que estimes et pots sentir més sola... que vivint sola completament!..., si la persona que estimes no t’estima a tu...” I aquest, que ja no espera sinó el moment de desconnexió que li proporciona l’alcohol, respon a les queixes de la seva dona amb frases tan tallants com la que segueix: “Maggie, faràs que se’m posi malament el whisky.”

La traducció de Joan Sellent sona tan bé que el lector pot tenir la impressió d’estar coneixent una història escrita originàriament en un català descordat, vivíssim: el renec o la paraula grollera són habituals en el vell, i les dobles intencions –amb unes equivalències catalanes tan oportunes–, en les dues parelles joves, sobretot en les dones. Tennessee Williams no deixa res per verd: la qüestió dels diners, el problema de l’herència, l’homosexualitat, l’adulteri, la beguda, el desig, l’amor, els fills... La impostura prepara la salsa que ho relliga tot: “Podria escriure un llibre sencer sobre el tema! –diu el vell al seu fill Brick–. Pensa en totes les mentides que he hagut d’aguantar!” Hi ha un passatge en què apareix Barcelona com a etapa d’un viatge europeu: la nostra capital representa la pura imatge de la pobresa i la indigència moral.

En la mateixa acotació llarga que citava suara –una declaració d’intencions de l’autor respecte al gènere que el va consagrar–, hi llegim que una obra de teatre ha de ser un “esquer per copsar la veritat de l’experiència humana”. Aquesta ho és: i copsa, a fe de Déu, la veritat tan amarga de l’experiència humana, de la ruïna d’una família nou-rica del sud dels Estats Units d’Amèrica als anys cinquanta del segle passat.