“QUI ENSOPEGA EN UN LLOC PLA...”

Si la vila de Monis­trol de Mont­ser­rat és cone­guda per un per­so­natge, aquest és el metge, músic, escrip­tor i polític Joan Car­les i Amat (1572-1642). Va ser alhora un dile­tant, un lle­tra­fe­rit i un eru­dit. Avui en dia hi ha a Monis­trol una plaça i un espai cul­tu­ral que por­ten el seu nom.

L’Asso­ci­ació Joan Car­les i Amat ha tin­gut la bona pen­sada de ree­di­tar els seus famo­sos Qua­tre-cents afo­ris­mes cata­lans, amb una brevíssima sem­blança de l’autor escrita per l’his­to­ri­a­dor Car­los Pizarro i una revisió crítica del text, més pro­funda i igual d’encer­tada, escrita pel gran paremiòleg Víctor Pàmies.

La pri­mera edició que es coneix dels afo­ris­mes és de 1636. Va ser una obra molt popu­lar publi­cada inin­ter­rom­pu­da­ment d’ales­ho­res ençà. Fins i tot el 2002 se’n va fer una edició digi­tal. I doncs, què té d’espe­cial la nova edició en paper? Doncs la pre­sen­tació del per­so­natge i de l’obra en qüestió, amb un parell d’esme­nes que Víctor Pàmies sap res­sal­tar de seguida.

La pri­mera és que Car­les és el pri­mer cognom i no forma part del nom com­post Joan-Car­les, tal com van con­sig­nar errònia­ment Pere Mar­cet i Joan Solà en la Història de la lingüística cata­lana 1775-1900. La segona és l’anècdota que relata Car­les Bosch de la Trin­xe­ria sobre com va tro­bar aquesta obra, el 1890, en el mer­cat dels Encants de Bar­ce­lona. Mig rose­gat per les rates, va com­prar el lli­bret “de paper fumat” per 5 cèntims “y á la nit, dins ma cam­bra de la fonda d’Espa­nya, del car­rer de St. Pau, lo llegí fentme pas­sar un rato agra­dablíssim”.

Tu diràs! Els afo­ris­mes engan­xen: “Gran cura el metge té / del malalt que paga bé”, “Les lle­tres molt bones són / però no les vol el món”, “Qui enso­pega en un lloc pla / en lloc aspre, què farà?”...

Però aquesta edició, sen­zi­lla i polida, té un parell de mèrits addi­ci­o­nals. L’un és la repro­ducció de 13 por­ta­des històriques, des de l’edició de 1642, a càrrec de Hie­ronym Palol de Girona, fins a una edició de la segona mei­tat del segle XIX (devia ser la que va com­prar Bosch de la Trin­xe­ria?). L’altre és la repro­ducció d’una edició de Narcís Oliva de Girona, del segle XVIII, al cos­tat de la qual hi ha la versió en català modern. El lec­tor pot con­tras­tar les dues ver­si­ons, amb apunts a peu de pàgina per si algun sig­ni­fi­cat se li escapa.

En aquest aca­ra­ment, des­taca una intro­ducció en què el monis­tro­lenc escriu “com­posts” (edició de 1642) i la versió moderna indica “com­po­sats”. “Pàmies amat, no esguer­ris el resul­tat / del que ha escrit tan i tan bé el bo de Car­les i Amat.”