INEXISTÈNCIA

Car­les Camps Mundó (1948) va començar la tra­jectòria a finals dels anys sei­xanta a la recerca de nous llen­guat­ges. Va par­ti­ci­par en la pri­mera expo­sició col·lec­tiva de poe­sia visual a Bar­ce­lona, l’any 1972 a la Sala Gas­par, va par­ti­ci­par en col·lec­ti­ves i va publi­car els seus poe­mes visu­als en catàlegs i revis­tes. La Fun­dació Miró va fer una retros­pec­tiva de la seva obra artística el 1981. A par­tir dels anys vui­tanta, es va dedi­car ple­na­ment a escriure poe­sia, publi­cant els pri­mers lli­bres a l’edi­to­rial Empúries. Va rebre el Premi Car­les Riba 2009 per La mort i la paraula (Proa, 2010). També va ser dis­tin­git pel Premi Crítica Serra d’Or 2013 pel recull de poe­mes L’oració total (Proa, 2013). Del con­junt de tota aquesta obra, de catorze títols, es va publi­car La mort i la paraula. Obra poètica 1988-2018 (Lli­bres del Segle, 2018). Els dar­rers anys, ha publi­cat dos lli­bres més: Desig de veu (Sal­do­nar, 2021) i L’ins­tant ine­xacte (Lli­bres del Segle, 2023), obra que ana­lit­za­rem a con­ti­nu­ació.

En el pri­mer poema ja ens dona una de les claus exis­ten­ci­als: què fa un home a la Terra? Què pot fer davant de tanta immen­si­tat? És així com es plan­teja la seva posició al món, con­tem­plant el fir­ma­ment, “enllu­er­nat de sol”, veient com es va des­fent el cap­ves­pre. Car­les Camps Mundó explora els con­cep­tes lingüístics, l’escrip­tura, la força del silenci, l’absència i la mort, gene­rant jocs enca­de­nats, com si amb la rei­te­ració es produís la reve­lació. En la sèrie El poema, de dotze com­po­si­ci­ons, evi­den­cia aquesta intenció de plan­te­jar-se el sen­tit o no de la pròpia poe­sia. Pon­dera la qüestió poètica, quina apor­tació espi­ri­tual i quimèrica genera. Per a ell, la poe­sia no té res de profètica. També ana­litza “si els déus són existència”. Estem par­lant d’una poe­sia pura, de tre­ball, filosòfica i espi­ri­tual. Una altra de les temàtiques trac­ta­des és la veu: “La veu més trista, la que calla.”

Davant l’apa­rença dels sen­tits s’ho qüesti­ona tot. Es replan­teja el que es pot plan­te­jar i també el que no es pot plan­te­jar: “¿Com és el no?, ¿de què està fet?” Ens parla de com veure la rea­li­tat, “fins a fer de la vida un feliç simu­la­cre”. Hi ha una recerca de la trans­cendència sense altres pre­ten­si­ons. La mort ocupa un paper cen­tral. Per al poeta, la mort és el motor de la rea­li­tat. “Déu ens vol morts.”

Un dels poe­mes que repre­senta més la seva inqui­e­tud és Pont entre dos buits, escrit amb pul­cri­tud i sen­tit. La peça ens parla de la distància que hi ha entre abans de néixer i després de viure. “No som res més que un pont entre dos buits que no exis­tei­xen.” En això, cri­tica l’excés de l’home que no en té prou amb l’uni­vers, una magnífica com­po­sició que ens remet al pri­mer poema del lli­bre. Defi­neix amb aplom el lle­gat de la memòria, un ras­tre que queda total­ment esbor­rat. És així com ana­litza la memòria com un dret per­dut.

Cal des­ta­car el poema que dedica als edi­tors (Roger i Marta Costa-Pau) sobre els pai­sat­ges agrícoles de l’Empordà, una magnífica des­cripció sobre la repe­tició dels cicles i dels can­vis que es pro­du­ei­xen, com si anti­cipés la fatiga de la matèria. Hi ha molts qui­rats filosòfics en la poe­sia de Car­les Camps. Ens parla de l’ins­tant il·limi­tat “quan l’ani­mal, parat a la vora del riu, escolta en l’abso­lut la calma i el perill”. “El temps és l’ins­tant ine­xacte, i la ine­xac­ti­tud el fa exac­ta­ment irre­pe­ti­ble.” Ens parla de som­nis, del no-res, de la ine­xistència d’abans de néixer, de la pos­sessió que fem de tot, fins i tot de la raó, com un home­natge a Hei­deg­ger.