INEXISTÈNCIA

Carles Camps Mundó (1948) va començar la trajectòria a finals dels anys seixanta a la recerca de nous llenguatges. Va participar en la primera exposició col·lectiva de poesia visual a Barcelona, l’any 1972 a la Sala Gaspar, va participar en col·lectives i va publicar els seus poemes visuals en catàlegs i revistes. La Fundació Miró va fer una retrospectiva de la seva obra artística el 1981. A partir dels anys vuitanta, es va dedicar plenament a escriure poesia, publicant els primers llibres a l’editorial Empúries. Va rebre el Premi Carles Riba 2009 per La mort i la paraula (Proa, 2010). També va ser distingit pel Premi Crítica Serra d’Or 2013 pel recull de poemes L’oració total (Proa, 2013). Del conjunt de tota aquesta obra, de catorze títols, es va publicar La mort i la paraula. Obra poètica 1988-2018 (Llibres del Segle, 2018). Els darrers anys, ha publicat dos llibres més: Desig de veu (Saldonar, 2021) i L’instant inexacte (Llibres del Segle, 2023), obra que analitzarem a continuació.

En el primer poema ja ens dona una de les claus existencials: què fa un home a la Terra? Què pot fer davant de tanta immensitat? És així com es planteja la seva posició al món, contemplant el firmament, “enlluernat de sol”, veient com es va desfent el capvespre. Carles Camps Mundó explora els conceptes lingüístics, l’escriptura, la força del silenci, l’absència i la mort, generant jocs encadenats, com si amb la reiteració es produís la revelació. En la sèrie El poema, de dotze composicions, evidencia aquesta intenció de plantejar-se el sentit o no de la pròpia poesia. Pondera la qüestió poètica, quina aportació espiritual i quimèrica genera. Per a ell, la poesia no té res de profètica. També analitza “si els déus són existència”. Estem parlant d’una poesia pura, de treball, filosòfica i espiritual. Una altra de les temàtiques tractades és la veu: “La veu més trista, la que calla.”

Davant l’aparença dels sentits s’ho qüestiona tot. Es replanteja el que es pot plantejar i també el que no es pot plantejar: “¿Com és el no?, ¿de què està fet?” Ens parla de com veure la realitat, “fins a fer de la vida un feliç simulacre”. Hi ha una recerca de la transcendència sense altres pretensions. La mort ocupa un paper central. Per al poeta, la mort és el motor de la realitat. “Déu ens vol morts.”

Un dels poemes que representa més la seva inquietud és Pont entre dos buits, escrit amb pulcritud i sentit. La peça ens parla de la distància que hi ha entre abans de néixer i després de viure. “No som res més que un pont entre dos buits que no existeixen.” En això, critica l’excés de l’home que no en té prou amb l’univers, una magnífica composició que ens remet al primer poema del llibre. Defineix amb aplom el llegat de la memòria, un rastre que queda totalment esborrat. És així com analitza la memòria com un dret perdut.

Cal destacar el poema que dedica als editors (Roger i Marta Costa-Pau) sobre els paisatges agrícoles de l’Empordà, una magnífica descripció sobre la repetició dels cicles i dels canvis que es produeixen, com si anticipés la fatiga de la matèria. Hi ha molts quirats filosòfics en la poesia de Carles Camps. Ens parla de l’instant il·limitat “quan l’animal, parat a la vora del riu, escolta en l’absolut la calma i el perill”. “El temps és l’instant inexacte, i la inexactitud el fa exactament irrepetible.” Ens parla de somnis, del no-res, de la inexistència d’abans de néixer, de la possessió que fem de tot, fins i tot de la raó, com un homenatge a Heidegger.