CAL MACIÀ MEREIX SER BCIN

Fa uns mesos, un anti­quari de Bar­ce­lona que es mou per cases bones de la part alta de Bar­ce­lona, m’envi­ava foto­gra­fies d’un frag­ment de retaule del segle XV, segu­ra­ment ara­gonès, força mal­trac­tat i repin­ta­dot. Ima­gino que la família se’l volia ven­dre. Mal­grat tenir més cinc-cents anys, no era gran cosa. Casu­al­ment, dies enrere, un tècnic de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya m’envi­ava el mateix frag­ment jun­ta­ment amb d’altres del mateix de retaule, amb una mica de ceri­mo­nial pel mig, perquè volien saber la meva opinió sobre l’obra, atès que, anys enrere, havia estat decla­rada bé cul­tu­ral d’interès naci­o­nal (BCIN), la màxima cate­go­ria de pro­tecció patri­mo­nial que con­tem­pla la nos­tra llei de patri­moni . Vaig dir-li que no perdés ni un minut, perquè l’obra no merei­xia aquell nivell de pro­tecció i algú s’havia equi­vo­cat en con­ce­dir-l’hi. I no és que no ho mereixés perquè es trac­tava d’un retaule ara­gonès, sinó perquè l’obra no tenia qua­li­tat, era anònima, es con­ser­vava mala­ment i no sabíem res del seu ori­gen. En defi­ni­tiva, era un retaule més, com tants d’altres.

La situ­ació contrària s’ha donat aquests dies quan el Depar­ta­ment de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya ha rebut­jat con­ce­dir la cate­go­ria de BCIN a Cal Macià , casa­lot ubi­cat a la finca de Vall­ma­nya (Alcarràs) on el pre­si­dent Fran­cesc Macià pas­sava els estius, des­can­sava i, també, feia política. Convé no obli­dar que és l’única residència més o menys fixa de Macià que con­ser­vem. Estu­dis recents, com ara els de Quintí Casals , han demos­trat que aque­lla finca i aque­lla casa van estar pro­fun­da­ment lli­ga­des a Macià, i que van ser pro­ta­go­nis­tes d’epi­so­dis impor­tants de la història de Cata­lu­nya, com ara els fets de Prats de Molló (Macià va hipo­te­car la finca per poder cos­te­jar l’alçament) i la revo­lució agrícola deri­vada de l’arri­bada de l’aigua del canal d’Aragó i Cata­lu­nya al Segrià. Podríem esmen­tar uns quants fets històrics més que demos­tren la rellevància de la casa, com ara les esta­des llar­gues i con­ti­nu­a­des del pre­si­dent, la rebuda d’auto­ri­tats i les reu­ni­ons polítiques relle­vants que s’hi van dur a terme, però no ho farem perquè tot aquest argu­men­tari es publi­carà en un lli­bre col·lec­tiu que apa­rei­xerà a finals d’any.

Fa de mal com­pa­rar un bé moble amb un d’immo­ble, ho sé. Però el que també sé és que per cata­lo­gar un bé com a BCIN cal que tin­gui uns valors històrics i artístics que ho jus­ti­fi­quin. I Cal Macià els té, sobra­da­ment, com ha mirat de demos­trar, els dar­rers temps, la ini­ci­a­tiva popu­lar Sal­vem Cal Macià-Casa Vall­ma­nya , que ha esde­vin­gut un crit potent con­tra la desídia de les admi­nis­tra­ci­ons davant l’immi­nent perill d’esfon­dra­ment que la casa pateix. I fa de molt mal pair que la Gene­ra­li­tat negui a la casa el gran valor que té, inde­pen­dent­ment de l’estat de con­ser­vació, perquè el pes de la història és pre­sent en aquells murs. Per això, no s’entén que els tècnics de la Gene­ra­li­tat –o ins­ti­tu­ci­ons com l’IEC– que han rebut­jat la decla­ració des­co­ne­guin les recer­ques publi­ca­des (dis­po­ni­bles a la xarxa) que con­tra­di­uen rotun­da­ment el que han deci­dit. És una errada gai­rebé imper­do­na­ble, injus­ti­fi­ca­ble. És per­ti­nent que algú posi ordre en aquest des­ga­vell, perquè Cal Macià no era només el lloc d’esti­ueig del pre­si­dent, sinó que és encara un encla­va­ment impor­tant per expli­car la història de Ponent i de tot el país.