Fa uns mesos, un antiquari de Barcelona que es mou per cases bones de la part alta de Barcelona, m’enviava fotografies d’un fragment de retaule del segle XV, segurament aragonès, força maltractat i repintadot. Imagino que la família se’l volia vendre. Malgrat tenir més cinc-cents anys, no era gran cosa. Casualment, dies enrere, un tècnic de la Generalitat de Catalunya m’enviava el mateix fragment juntament amb d’altres del mateix de retaule, amb una mica de cerimonial pel mig, perquè volien saber la meva opinió sobre l’obra, atès que, anys enrere, havia estat declarada bé cultural d’interès nacional (BCIN), la màxima categoria de protecció patrimonial que contempla la nostra llei de patrimoni . Vaig dir-li que no perdés ni un minut, perquè l’obra no mereixia aquell nivell de protecció i algú s’havia equivocat en concedir-l’hi. I no és que no ho mereixés perquè es tractava d’un retaule aragonès, sinó perquè l’obra no tenia qualitat, era anònima, es conservava malament i no sabíem res del seu origen. En definitiva, era un retaule més, com tants d’altres.

La situació contrària s’ha donat aquests dies quan el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha rebutjat concedir la categoria de BCIN a Cal Macià , casalot ubicat a la finca de Vallmanya (Alcarràs) on el president Francesc Macià passava els estius, descansava i, també, feia política. Convé no oblidar que és l’única residència més o menys fixa de Macià que conservem. Estudis recents, com ara els de Quintí Casals , han demostrat que aquella finca i aquella casa van estar profundament lligades a Macià, i que van ser protagonistes d’episodis importants de la història de Catalunya, com ara els fets de Prats de Molló (Macià va hipotecar la finca per poder costejar l’alçament) i la revolució agrícola derivada de l’arribada de l’aigua del canal d’Aragó i Catalunya al Segrià. Podríem esmentar uns quants fets històrics més que demostren la rellevància de la casa, com ara les estades llargues i continuades del president, la rebuda d’autoritats i les reunions polítiques rellevants que s’hi van dur a terme, però no ho farem perquè tot aquest argumentari es publicarà en un llibre col·lectiu que apareixerà a finals d’any.

Fa de mal comparar un bé moble amb un d’immoble, ho sé. Però el que també sé és que per catalogar un bé com a BCIN cal que tingui uns valors històrics i artístics que ho justifiquin. I Cal Macià els té, sobradament, com ha mirat de demostrar, els darrers temps, la iniciativa popular Salvem Cal Macià-Casa Vallmanya , que ha esdevingut un crit potent contra la desídia de les administracions davant l’imminent perill d’esfondrament que la casa pateix. I fa de molt mal pair que la Generalitat negui a la casa el gran valor que té, independentment de l’estat de conservació, perquè el pes de la història és present en aquells murs. Per això, no s’entén que els tècnics de la Generalitat –o institucions com l’IEC– que han rebutjat la declaració desconeguin les recerques publicades (disponibles a la xarxa) que contradiuen rotundament el que han decidit. És una errada gairebé imperdonable, injustificable. És pertinent que algú posi ordre en aquest desgavell, perquè Cal Macià no era només el lloc d’estiueig del president, sinó que és encara un enclavament important per explicar la història de Ponent i de tot el país.