UNA ACTRIU AMB UNS ULLS ON T’HI POTS PERDRE

Al dar­rer fes­ti­val de Canes, una noru­ega emo­ci­o­nada va pre­sen­tar un docu­men­tal que res­se­gueix la seva vida com a actriu, direc­tora, escrip­tora i acti­vista pels drets humans: Liv Ull­mann: A Road Less Tra­ve­lled (Liv Ull­mann, el camí menys tran­si­tat), diri­git per Dhe­e­raj Akolkar, un seu admi­ra­dor que abans va crear-ne un altre sobre la relació entre Ing­mar Berg­man i Liv Ull­mann fent-hi pre­sent les dotze pel·lícules que van fer junts i l’amor (del qual va néixer la seva filla comuna, l’escrip­tora Linn Ull­mann) que va mudar-se en una amis­tat man­tin­guda fins a la mort del cine­asta i home de tea­tre suec. D’una durada de 135 minuts, el docu­men­tal s’ha estruc­tu­rat com una minisèrie tele­vi­siva de tres capítols que, a l’Estat espa­nyol, s’ha fet visi­ble a través de la pla­ta­forma Fil­min.

És, doncs, el docu­men­tal d’un admi­ra­dor i d’aquí, acon­se­guint el propòsit, con­vida a admi­rar Liv Ull­mann a través dels records de l’actriu, de les decla­ra­ci­ons de per­so­nes rela­ci­o­na­des (sobre­tot actors i actrius que hi han tre­ba­llat, en alguns casos diri­gits per ella al cinema o al tea­tre: Cate Blanc­hett, Jes­sica Chas­tain, John Lith­gow, Sam Water­son, Per­ni­lla August, Lena Ende) i de nom­bro­ses i ben tri­a­des imat­ges de les seves pel·lícules (tant les inter­pre­ta­des com les diri­gi­des) com també d’arxiu que tant la mos­tren en anti­gues entre­vis­tes i actes públics com a la feina: rodat­ges i mun­tat­ges tea­trals. És un docu­men­tal de fac­tura clàssica, però amb una certa elegància, que treu par­tit de les imat­ges que ens recor­den la fas­ci­nant presència cine­ma­togràfica de Liv Ull­mann –en la seva pri­mera apa­rició, Cate Blanc­hett afirma que tot­hom parla dels seus ulls, on t’hi pots per­dre, perquè miren el món amb un amor incon­di­ci­o­nal– i tant del seu sen­tit de l’humor com de l’emoció, que sem­bla sin­cera a la vegada que s’hi intu­ei­xen els recur­sos d’una actriu per cap­tar l’atenció, amb què parla del que ha vis­cut.

Pel que fa al sen­tit de l’humor, hi ha unes quan­tes per­les. Una és quan explica que no la van adme­tre en una escola de tea­tre d’Oslo, havent-se pre­pa­rat per a la prova el monòleg de Juli­eta després de la mort de Romeu, però que, seguint la car­rera dels que van ingres­sar-hi, no n’hi ha cap al qual se li dedi­qui una pel·lícula. Ho diu sense modèstia, però, gràcies a la iro­nia, tam­poc amb vani­tat. Una altra és quan explica quan va inten­tar salu­dar Greta Garbo a la Cin­quena Avin­guda de Nova York. En aquell moment, el 1977, Liv Ull­mann repre­sen­tava a Bro­adway Anna Chris­tie, l’obra d’Eugene O’Neill que la diva sueca va inter­pre­tar al cinema el 1930. Ull­mann (que, més que pels films de Berg­man, havia adqui­rit popu­la­ri­tat als EUA per Els emi­grants, una pel·lícula de Jan Tro­ell sobre l’emi­gració sueca a Amèrica a mit­jan segle XIX) era con­si­de­rada una mena de suc­ces­sora nòrdica de Garbo. En veure-la, Ull­mann va pen­sar que hi podia com­par­tir alguna cosa. Però Garbo, cre­ient que era una admi­ra­dora, va córrer i, espan­tada en veure que la seguia, ho va fer cada cop més fins a entrar a Cen­tral Park. Ull­mann va desis­tir: Garbo no la va reconèixer i ella va pen­sar que estava fora del món i molt sola.

També hi ha humor quan explica com s’ho va fer per impo­sar el seu cri­teri quan Berg­man no estava d’acord amb cer­tes deci­si­ons que havia pres com a direc­tora de dos films amb guió d’ell: Con­ver­ses pri­va­des i Infi­del. Però també hi ha molta emoció en recor­dar com se’n va aco­mi­a­dar poques hores abans que Berg­man morís. En tot cas, Ull­mann no va ser la musa, sinó la còmplice de Berg­man, amb qui va rodar films tan memo­ra­bles com Per­sona, Esce­nes d’un matri­moni i Sonata de tar­dor. Una dona de talent amb una força extra­or­dinària, com vin­dica Cate Blanc­hett, a qui va diri­gir en un mun­tatge d’Un tram­via ano­me­nat desig que va ori­gi­nar una admi­ració mútua per sem­pre més.