LA PARAULA, EL PAÍS MATERN

Coincideixen a les llibreries aquestes dues novetats editorials, que devem a la tasca ingent d’un dels nostres més conspicus traductors (a part de poeta i dietarista de reconeguda trajectòria), Feliu Formosa. En aparença, no hi ha gaires punts de contacte entre el romàntic Heinrich Heine (1797-1856) –que, però, va renegar de la seva fe romàntica, com explica molt bé Jordi Jané en el pròleg– i la desterrada i gairebé apàtrida Rose Ausländer (1901-1988), filla d’una regió, la Bucovina, que és cruïlla de nacions i de llengües, a més de camp minat per la història sagnant del segle XX. Doncs bé, sí que n’hi ha algunes, d’afinitats, i són prou fondes. D’entrada, tots dos eren jueus, per bé que en va patir molt més severament les conseqüències Rose que no pas Heinrich, que havia nascut 100 anys abans. A més, l’un i l’altra van haver-se d’exiliar, experiència que els va fer considerar la llengua –l’alemanya, en tots dos casos, bé que Ausländer va escriure durant una època en anglès i ho podria haver fet, encara, en alguna altra– l’única pàtria vertadera. Cal apuntar que Heine no va tornar mai a Alemanya, de la qual s’exilià essent molt jove. Finalment, Rose Ausländer té present l’altre en una de les seves poesies, titulada, justament, Heinrich Heine, que no em sé estar de transcriure sencera: “Va ser una cançó / del seu país // d’aquella bruixa / de cabells daurats // que el seu mot patriòtic / va convertir / en una maledicció.” Els versos fan referència a la cançó més famosa i difosa de Heine, El retorn, protagonitzada per la Lorelei, la noia de cabells daurats –una ondina del Rin– que encisa els mariners que passen vora l’espadat on s’està per fer-los naufragar indefectiblement: “Crec que s’han empassat les ones, / a la fi, barca i barquer, / i això, amb la seva tonada, / la Lorelei ho ha fet.” A més d’un lector habitual de poesia catalana aquests versos de l’alemany li ressonaran per la transgressora paràfrasi que en va fer Gabriel Ferrater en la seva Lorelei.

La poesia d’Ausländer és composta amb una llibertat tan radical que pot semblar desmanegada del tot. Es tracta de peces sempre molt breus, que fan, també, un ús libèrrim de la puntuació. La paraula, en cada una de les composicions, hi mostra una lluïssor sovint encegadora. Els versos, en un marc tan nu, tenen una gravetat commovedora, gairebé impúdica: “L’agulla de la balança del cel / un caramell guspirejant / a 30 graus Celsius sota zero.” En referir-se a la qüestió jueva –i no ho fa pas ocasionalment, sinó que aquest és un dels assumptes vertebrals de la seva obra–, un vers seu, un de sol, té la capacitat de suggerir a la imaginació del lector tot un món antiquíssim, travessat per la complexitat de la història: “Soc jove de cinc mil anys.” En una poesia, diu que enveja una pantera, una alosa i una pitó: “Que fàcil que pura / serà la vostra mort desprevinguda.” És a dir, una mort sense premeditació, sense idea, sense pànic per un adveniment que pot ser inesperat, sobtat.

Hi ha, però, un tema en la poesia d’Ausländer –amiga de Celan, admiradora de Spinoza, Rilke i Trakl– que em sembla molt rellevant: la mort dels seus companys, dels jueus. La mort ha fet estralls en els seus, i ella, de tant en tant, se sorprèn de continuar viva, i gairebé se’n plany, quan tants d’aquests companys han trobat una fi ignominiosa: “Amics morts / t’acusen / els has sobreviscut.” En aquest marc moral, determinat per la infàmia nazi, l’escriptura representa la salvació: “Sobrevivent / de l’horror / escric amb paraules / vida.” Ens adverteix que “el poema és encara / un espai // on es pot respirar”. Més endavant, dirà: “En la pluja s’ofeguen / els meus ulls // M’aferro / a una fulla / a aquest full de paper.”

Hi ha una poesia de Heine, En veritat, de només 10 versos, que conté el signe de la seva evolució dins el moviment romàntic. De la idealització a la presa de consciència d’una realitat grisa i massa sovint inhòspita. Comença referint-se a la primavera, a les floretes, a la lluna, a les estrelletes... i a “dos dolços ullets” que contempla el cantor, gràcies als quals “li brollen cançons des del fons de l’ànima...”. Ara bé, els quatres versos conclusius són diàfans: “Però les cançons, estrelletes, flors, / ullets i fulgor del sol i la lluna, / per molt agradable que sigui el conjunt, / queda encara molt lluny de formar un món.” En el món sense idealització irromp el desencant per l’absolut de l’amor, posem per cas: “I al final, amb un goig infantil, decidíem / jugar a fet i amagar per boscos i per camps, / i vam aconseguir amagar-nos tan bé, / que després ja mai més hem tornat a trobar-nos.” Hi ha lloc, també, en aquest món tan real, per referir-se als mals d’Alemanya. O per fer-se les grans preguntes de la vida, que, com va escriure Vinyoli, no tenen resposta: “fulguren les estrelles, indiferents i fredes, / i un neci espera una resposta”. En el món nou de Heine, transcendida l’aspiració romàntica –que en un aspecte es mantindrà, però, incòlume: el desig de llibertat–, el jo del poeta s’identifica amb el d’Adam, quan li fa dir: “Mai més no trobaré a faltar / les estances paradisíaques. / No eren un veritable paradís: / hi havia arbres prohibits.”