LA PARAULA, EL PAÍS MATERN

Coin­ci­dei­xen a les lli­bre­ries aques­tes dues nove­tats edi­to­ri­als, que devem a la tasca ingent d’un dels nos­tres més cons­pi­cus tra­duc­tors (a part de poeta i die­ta­rista de reco­ne­guda tra­jectòria), Feliu For­mosa. En apa­rença, no hi ha gai­res punts de con­tacte entre el romàntic Hein­rich Heine (1797-1856) –que, però, va rene­gar de la seva fe romàntica, com explica molt bé Jordi Jané en el pròleg– i la des­ter­rada i gai­rebé apàtrida Rose Ausländer (1901-1988), filla d’una regió, la Buco­vina, que és cruïlla de naci­ons i de llengües, a més de camp minat per la història sag­nant del segle XX. Doncs bé, sí que n’hi ha algu­nes, d’afi­ni­tats, i són prou fon­des. D’entrada, tots dos eren jueus, per bé que en va patir molt més seve­ra­ment les con­seqüències Rose que no pas Hein­rich, que havia nas­cut 100 anys abans. A més, l’un i l’altra van haver-se d’exi­liar, experiència que els va fer con­si­de­rar la llen­gua –l’ale­ma­nya, en tots dos casos, bé que Ausländer va escriure durant una època en anglès i ho podria haver fet, encara, en alguna altra– l’única pàtria ver­ta­dera. Cal apun­tar que Heine no va tor­nar mai a Ale­ma­nya, de la qual s’exilià essent molt jove. Final­ment, Rose Ausländer té pre­sent l’altre en una de les seves poe­sies, titu­lada, jus­ta­ment, Hein­rich Heine, que no em sé estar de trans­criure sen­cera: “Va ser una cançó / del seu país // d’aque­lla bruixa / de cabells dau­rats // que el seu mot patriòtic / va con­ver­tir / en una male­dicció.” Els ver­sos fan referència a la cançó més famosa i difosa de Heine, El retorn, pro­ta­go­nit­zada per la Lore­lei, la noia de cabells dau­rats –una ondina del Rin– que encisa els mari­ners que pas­sen vora l’espa­dat on s’està per fer-los nau­fra­gar inde­fec­ti­ble­ment: “Crec que s’han empas­sat les ones, / a la fi, barca i bar­quer, / i això, amb la seva tonada, / la Lore­lei ho ha fet.” A més d’un lec­tor habi­tual de poe­sia cata­lana aquests ver­sos de l’ale­many li res­so­na­ran per la trans­gres­sora paràfrasi que en va fer Gabriel Fer­ra­ter en la seva Lore­lei.

La poe­sia d’Ausländer és com­posta amb una lli­ber­tat tan radi­cal que pot sem­blar des­ma­ne­gada del tot. Es tracta de peces sem­pre molt breus, que fan, també, un ús libèrrim de la pun­tu­ació. La paraula, en cada una de les com­po­si­ci­ons, hi mos­tra una lluïssor sovint ence­ga­dora. Els ver­sos, en un marc tan nu, tenen una gra­ve­tat com­mo­ve­dora, gai­rebé impúdica: “L’agu­lla de la balança del cel / un cara­mell gus­pi­re­jant / a 30 graus Cel­sius sota zero.” En refe­rir-se a la qüestió jueva –i no ho fa pas oca­si­o­nal­ment, sinó que aquest és un dels assump­tes ver­te­brals de la seva obra–, un vers seu, un de sol, té la capa­ci­tat de sug­ge­rir a la ima­gi­nació del lec­tor tot un món antiquíssim, tra­ves­sat per la com­ple­xi­tat de la història: “Soc jove de cinc mil anys.” En una poe­sia, diu que enveja una pan­tera, una alosa i una pitó: “Que fàcil que pura / serà la vos­tra mort des­pre­vin­guda.” És a dir, una mort sense pre­me­di­tació, sense idea, sense pànic per un adve­ni­ment que pot ser ines­pe­rat, sob­tat.

Hi ha, però, un tema en la poe­sia d’Ausländer –amiga de Celan, admi­ra­dora de Spi­noza, Rilke i Trakl– que em sem­bla molt relle­vant: la mort dels seus com­panys, dels jueus. La mort ha fet estralls en els seus, i ella, de tant en tant, se sorprèn de con­ti­nuar viva, i gai­rebé se’n plany, quan tants d’aquests com­panys han tro­bat una fi igno­mi­ni­osa: “Amics morts / t’acu­sen / els has sobre­vis­cut.” En aquest marc moral, deter­mi­nat per la infàmia nazi, l’escrip­tura repre­senta la sal­vació: “Sobre­vi­vent / de l’hor­ror / escric amb parau­les / vida.” Ens adver­teix que “el poema és encara / un espai // on es pot res­pi­rar”. Més enda­vant, dirà: “En la pluja s’ofe­guen / els meus ulls // M’aferro / a una fulla / a aquest full de paper.”

Hi ha una poe­sia de Heine, En veri­tat, de només 10 ver­sos, que conté el signe de la seva evo­lució dins el movi­ment romàntic. De la ide­a­lit­zació a la presa de consciència d’una rea­li­tat grisa i massa sovint inhòspita. Comença refe­rint-se a la pri­ma­vera, a les flo­re­tes, a la lluna, a les estre­lle­tes... i a “dos dolços ullets” que con­tem­pla el can­tor, gràcies als quals “li bro­llen cançons des del fons de l’ànima...”. Ara bé, els qua­tres ver­sos con­clu­sius són diàfans: “Però les cançons, estre­lle­tes, flors, / ullets i ful­gor del sol i la lluna, / per molt agra­da­ble que sigui el con­junt, / queda encara molt lluny de for­mar un món.” En el món sense ide­a­lit­zació irromp el des­en­cant per l’abso­lut de l’amor, posem per cas: “I al final, amb un goig infan­til, decidíem / jugar a fet i ama­gar per bos­cos i per camps, / i vam acon­se­guir ama­gar-nos tan bé, / que després ja mai més hem tor­nat a tro­bar-nos.” Hi ha lloc, també, en aquest món tan real, per refe­rir-se als mals d’Ale­ma­nya. O per fer-se les grans pre­gun­tes de la vida, que, com va escriure Vinyoli, no tenen res­posta: “ful­gu­ren les estre­lles, indi­fe­rents i fre­des, / i un neci espera una res­posta”. En el món nou de Heine, trans­cen­dida l’aspi­ració romàntica –que en un aspecte es man­tindrà, però, incòlume: el desig de lli­ber­tat–, el jo del poeta s’iden­ti­fica amb el d’Adam, quan li fa dir: “Mai més no tro­baré a fal­tar / les estan­ces para­disíaques. / No eren un veri­ta­ble paradís: / hi havia arbres pro­hi­bits.”