Cartellera
Mark Cousins parla per Hitchcock
Fa dotze anys, el 2011, el crític i teòric Mark Cousins va aportar un assaig audiovisual de quinze hores de durada, The story of film: an odissey, una particular història del cinema que, associant-hi imatges sense ordre cronològic i relacionant-hi cineastes de manera sorprenent, fa un relat en primera persona amb una veu que vol ser hipnòtica. Un projecte festejat tant per original com per controvertit per la suposada arbitrarietat d’una subjectivitat manifesta i entusiasta. Cousins ha realitzat altres assaigs audiovisuals, entre els quals Women make films (2018), en què, concedint-se també una llarga durada de catorze hores, es proposa explicar, mitjançant fragments de films dirigits només per dones, les formes, els recursos i els gèneres fílmics: la idea és aprendre del que han fet les cineastes i analitzar el cinema a través seu.
La nova proposta de Cousins és una aproximació al cinema d’Alfred Hitchcock que arriba cinc anys després de La mirada d’Orson Welles, en què feia una interpretació de les imatges cinematogràfiques del director de Ciutadà Kane a partir dels seus dibuixos i pintures. En aquell cas, la veu narrativa de Cousins s’adreçava, com si li escrivís una carta, a Welles; posem-hi que un recurs retòric que causa especial estranyesa quan l’autor fins imagina una resposta de l’hipotètic destinatari: un mort. A My name is Alfred Hitchcock (que en català seria ‘Em dic Alfred Hithcock’, sense fer cas a la mala traducció al castellà del títol, Mi nombre es Alfred Hitchcock, amb què el film s’ha distribuït a l’Estat espanyol) fa un altre gir de rosca: el director de Vertigen (D’entre els morts) ens parla des de l’ultratomba per aclarir-nos unes quantes coses sobre la seva obra i, com si res, dir-ne alguna sobre el present. Als títols de crèdits inicials, s’anuncia que Hitchcock ha escrit la pel·lícula i que n’és el narrador. Evidentment, un altre recurs retòric de Cousins per construir el seu discurs. Al final, s’avisa que, com ja sabíem, Hitchcock ni ha escrit la pel·lícula ni ha posat la seva veu, imitada per l’actor Alistair McGowan.
No importa l’engany perquè, de fet, no ho acaba de ser per obvi. Com en el cas de Hitchcock, i d’altres cineastes, Cousins apel·la a la “suspensió de la incredulitat” i a la consciència dels espectadors del fet que el cinema és una mentida. Allò discutible és que, inspirant-se en declaracions del cineasta, construeix un discurs personal que, com si estigués avalat per la veu fictícia de Hitchcock, es presenta com una “veritat” que no havien acabat de descobrir els múltiples analistes d’una filmografia portentosa sobre la qual, en tot cas, sempre es podrà dir alguna cosa més sense exhaurir-la mai. Sigui com sigui, a Cousins se li ha de reconèixer que, treballant amb les fascinants imatges de Hitchcock que posen en evidència les pròpies que de vegades gosa intercalar, mostra la rellevància encara força desconeguda de les pel·lícules de l’etapa anglesa. Tanmateix, que abordi el cineasta des de temes com ara l’evasió, el desig, la solitud, el temps i l’alçada aporta anàlisis interessants, però no em sembla més significatiu (fins i tot potser ho és menys) que allò que, posem per cas, va dir Godard a Histoire(s) du cinema a propòsit dels films de Hitchcock: és possible que no en recordem la trama, però sí els objectes que hi apareixen. Amb la transcripció de la veu pròpia de Hitchcock, no caldria dir que la llarga entrevista que va fer-li François Truffaut explica més coses sobre el seu cinema. D’altra banda, també vol dir alguna cosa que als homes encara els costi tant parlar de la misogínia d’un director indiscutiblement extraordinari i sempre escàpol.