Crítica
La mecànica del riure
Riem, els humans. Sempre riem. N’hi ha que ho fan massa. I n’hi ha, en canvi, que es mostren molt més avars a fer-ho. Sigui com vulgui, el riure és un fenomen d’allò més seriós que ens defineix com a homes i dones. Heu vist mai riure un gat o un papagai? Eh que no? Tampoc no tenen consciència de la mort, els animals. Del perill, sí, i tant! Però de la mort, no. I no riuen.
El filòsof francès Henri Bergson (1859-1941), Premi Nobel de Literatura el 1927, va exercir una influència molt fonda en el seu temps, que traspassà les fronteres de l’hexàgon. Antonio Machado, un dels poetes més grans que ha donat mai la llengua castellana, el va llegir amb devoció i va assistir a cursos seus. L’atreia, és clar, com a tants altres lectors, el concepte de durada, la idea basal del seu sistema de pensament: Bergson va defensar que no ens podem fer verdaderament conscients del temps mesurant-lo com si es tractés d’un espai. Els dos apriorismes kantians, doncs, pels quals som al món i sabem que hi som, operen de manera molt diferent en la nostra consciència, i produeixen, igualment, experiències ben diverses. L’espai és sempre lineal. El temps, no gens!
En l’assaig que comento, Bergson es dedica a una qüestió, en aparença, de no tanta transcendència com aquesta, però que, tanmateix, està molt arrelada en l’ànima humana (passeu-me, els qui no us faci el pes, l’ús del terme ànima): el riure, la comicitat. “No hi ha comicitat fora del que és pròpiament humà.” Aquesta qualitat requereix —sosté el pensador— “com una mena d’anestèsia momentània del cor”, perquè “s’adreça a la intel·ligència pura”. I fa una funció social de correcció. Però, com funciona la comicitat? Què es repeteix, podem preguntar-nos, en cada efecte còmic? Quan imitem algú, posem per cas, o quan fem una caricatura d’una cara. Aquí el concepte clau, que es troba en el fonament de tota la reflexió del filòsof, és automatisme: “Imitar algú és extreure la part d’automatisme que aquest algú ha permès que s’introdueixi en la seva persona.” Per aquest motiu, el que és còmic s’oposa no tant a la bellesa com a la gràcia: l’automatisme, allò que suggereix un comportament maquinal, és una minva de la gràcia. “Riem cada vegada que una persona ens causa la impressió d’una cosa.”
A partir d’aquesta idea seminal, Bergson va extraient-ne d’altres. Ens fa riure que el cos s’imposi a l’ànima (podria haver dit, també, que la qüestió animal s’imposi a l’espiritual). Quina diferència més gran que hi ha entre el drama (i la tragèdia) i la comèdia! En el primer, els protagonistes tenen alguna cosa d’únic, i la seva és una experiència intransferible però que ens serveix de mirall. I acostumen a ser sempre personatges amb nom i cognoms, a diferència de la comèdia, en què més aviat reconeixem un seguit d’arquetipus. Cervantes i Molière són els dos autors que més fa servir Bergson per il·lustrar les seves idees. Fixeu-vos què diu sobre els herois de les tragèdies: “No beuen, ni mengen, ni s’escalfen. En la mesura del possible, ni s’asseuen. Seure enmig d’un parlament recordaria que es posseeix un cos.” Podríem recordar les cèlebres paraules del Quixot –l’obra de Cervantes, no el protagonista– en què el nostre Tirant lo Blanc –l’obra de Martorell, no el protagonista– se salva de la crema perpetrada pel capellà i el barber: “Es éste el mejor libro del mundo; aquí comen los caballeros y duermen y mueren en sus camas y hacen testamento antes de su muerte.” Des d’aquest punt de vista, el Tirant, com el Quixot, té més de còmic que no de tràgic. Segurament si Bergson hagués tingut presents aquestes paraules del que se sol qualificar com la primera novel·la europea moderna, la de Cervantes, les hauria inclòs volontiers en el seu assaig.
Hi ha altres aspectes, com és ara la comicitat en el llenguatge: “S’obtindrà una frase còmica tot inserint una idea absurda en un motlle d’una frase consagrada.” La comicitat esclata per obra de la repetició, la inversió o la interferència. Fixem-nos en el segon concepte, el de la inversió: imagineu-vos algú que parla d’una collonada com si es tractés d’un tema d’una solemne transcendència. Ens fa petar de riure! I sempre, de fons, en aquesta reflexió sobre el riure (i sobre allò que, indefectiblement, ens fa riure), “l’automatisme per oposició a l’activitat lliure”. I també “la distracció per oposició a l’atenció”. En l’últim dels tres assajos continguts en el llibre, hi ha una suggeridora relació entre l’absurditat còmica i la naturalesa dels somnis, que Bergson agermana. I una consideració no menys valuosa a propòsit de la vanitat humana, un dels defectes mes risibles de la persona.
La traducció catalana de Lluís-Anton Baulenas es llegeix molt agradablement. I inclou, per cert, un efecte còmic genial, tractant-se com es tracta d’un volum d’Edicions de la Ela Geminada: no hi ha sortit ni una sola ela geminada! Un exemple: “que vagi recitant el seu discurs sí laba per sí laba” (les cursives són meves). Un altre (n’hi ha tants com eles geminades en el text): “¿Com suposar que el mateix home ha estat Macbeth, Ote lo, Hamlet, el rei Lear i tants d’altres?” (ídem). Quina manera més admirable de fer conciliar fons i forma: el tema abordat –el contingut: la comicitat– amb la presentació física on actua –la forma: una obra d’Edicions de la Ela Geminada–. Perquè, ha estat fet expressament, oi? No ha estat pas un lapsus d’edició, no que no?