pulsions juvenils

La meva ànima bes­sona, que aquest estiu ha apro­fi­tat per fer endreça del seu pis, em va enviar per What­sapp una foto, com aquell qui ha tro­bat un antic tre­sor, d’un car­tell de la pel·lícula Amor a boca de canó fir­mat per l’actor Chris­tian Sla­ter. Aquesta joia, de la qual dec tenir una rèplica en algun lloc –ves a saber on–, la vam acon­se­guir l’any 1993 exer­cint d’autèntics grou­pies al vestíbul de l’hotel on l’actor s’allot­java quan va venir a pre­sen­tar al fes­ti­val de Sit­ges el film que copro­ta­go­nit­zava amb Patri­cia Arquette. Recor­dem l’anècdota no sense enro­jo­lar-nos, perquè a Sla­ter ens hi vam apro­par amb l’excusa que veníem de part de les nos­tres (supo­sa­des) xico­tes, fans seves. Nosal­tres també admiràvem el pro­ta­go­nista d’El nom de la rosa, molt popu­lar lla­vors, però ni de bon tros tant com a la seva par­te­naire al film, gràcies a la qual vam sor­tir del cine emba­da­lits. “Patri­cia? És ado­ra­ble!”, ens va res­pon­dre –amb una cara de murri que encara em fa enveja quan hi penso– quan li vam pre­gun­tar per ella.

True romance es titu­lava la pel·lícula, el mateix idil·li que sentíem nosal­tres per ella (per la Patri­cia i la pel·li) i que mal­grat el pas del temps con­ti­nua ben viu amb la que, sense dubte, és una, sinó la millor, pel·lícula de la fil­mo­gra­fia d’aquest irre­gu­lar direc­tor que va ser Tony Scott. Supe­rior a la popu­lar Top Gun, l’ante­rior que havia diri­git, Amor a boca de canó plasma i manté aquell espe­rit grunge i de postu­reig rebel que tant van mar­car bona part de la nos­tra joven­tut. El guió és de l’esti­mat Taran­tino, gra­pe­jat per Tony Scott fins al punt que tot sovint el direc­tor de Pulp Fic­tion en renega, encara que no tant com ho fa de Nas­cuts per matar, d’Oli­ver Stone, que ha resis­tit pit­jor el pas del temps. Dues pel·lícules que tenen una relació íntima, per cert. En una pri­mera versió del text, Clarence, el per­so­natge inter­pre­tat per l’amic Sla­ter, escri­via una ultra­vi­o­lenta road movie men­tre viat­java pel país amb Ala­bama (Arquette). I és aquesta, pre­ci­sa­ment, la història que poste­ri­or­ment es va expli­car a Nas­cuts per matar.

A Amor a boca de canó es narra el viatge sal­vatge que empre­nen aquests dos apre­nents d’assas­sins, que viu­ran una història d’amor que dei­xarà al seu pas un ras­tre de morts pro­por­ci­o­nal a la passió que ence­nen. Ell és Clarence, un depen­dent de botiga de còmics, fan de les pel·lícules d’arts mar­ci­als i d’Elvis Pres­ley (encar­nat per Val Kil­mer); i ella, Ala­bama, una pros­ti­tuta que tot just acaba de començar en l’ofici, a qui han con­trac­tat per fer-lo feliç el dia del seu ani­ver­sari. Rodada amb una inten­si­tat que no sem­bla tenir atu­ra­dor, estruc­tu­rada a par­tir de set pie­ces i far­cida de diàlegs made in Taran­tino, la pel·lícula és tirant a fosca però bri­lla cada vegada que ella apa­reix en escena: Patri­cia, Ala­bama, un per­so­natge memo­ra­ble que empe­ti­teix qui se li apropa, des­ple­gant fra­gi­li­tat, innocència i sen­si­bi­li­tat amb tot el seu carisma, i mala llet quan fa falta. Com un forat negre, impos­si­ble no que­dar-ne enca­te­ri­nat.

El per­so­natge de Sla­ter no deixa de ser el somni de tot ado­les­cent, una fan­ta­sia romàntica escrita per un depen­dent de botiga com ell (Taran­tino d’un vide­o­club): un noi nor­mal i cor­rent que, de cop i volta, es con­ver­teix en un gran amant, en un jus­ti­cier ven­ja­tiu i en un lla­dre expert sense cap con­seqüència moral per la seva acti­tud. Mata el pare de forma vio­lenta, poli­cies i un gra­pat de pin­xos, però ells viat­ja­ran feliços men­tre el sol es pon. Una faula vio­lenta amb final feliç en què aca­bes esti­mant els delinqüents. Bé, sent sin­cer d’una vegada, només a ella. Clarence/Sla­ter fa ràbia, molta, i renego d’haver-m’hi apro­pat a Sit­ges per si de cas m’enco­manés la seva sort! Víctor, ja pots espar­ra­car el car­tell o ven­dre’l a Walla­pop!