La meva ànima bessona, que aquest estiu ha aprofitat per fer endreça del seu pis, em va enviar per Whatsapp una foto, com aquell qui ha trobat un antic tresor, d’un cartell de la pel·lícula Amor a boca de canó firmat per l’actor Christian Slater. Aquesta joia, de la qual dec tenir una rèplica en algun lloc –ves a saber on–, la vam aconseguir l’any 1993 exercint d’autèntics groupies al vestíbul de l’hotel on l’actor s’allotjava quan va venir a presentar al festival de Sitges el film que coprotagonitzava amb Patricia Arquette. Recordem l’anècdota no sense enrojolar-nos, perquè a Slater ens hi vam apropar amb l’excusa que veníem de part de les nostres (suposades) xicotes, fans seves. Nosaltres també admiràvem el protagonista d’El nom de la rosa, molt popular llavors, però ni de bon tros tant com a la seva partenaire al film, gràcies a la qual vam sortir del cine embadalits. “Patricia? És adorable!”, ens va respondre –amb una cara de murri que encara em fa enveja quan hi penso– quan li vam preguntar per ella.

True romance es titulava la pel·lícula, el mateix idil·li que sentíem nosaltres per ella (per la Patricia i la pel·li) i que malgrat el pas del temps continua ben viu amb la que, sense dubte, és una, sinó la millor, pel·lícula de la filmografia d’aquest irregular director que va ser Tony Scott. Superior a la popular Top Gun, l’anterior que havia dirigit, Amor a boca de canó plasma i manté aquell esperit grunge i de postureig rebel que tant van marcar bona part de la nostra joventut. El guió és de l’estimat Tarantino, grapejat per Tony Scott fins al punt que tot sovint el director de Pulp Fiction en renega, encara que no tant com ho fa de Nascuts per matar, d’Oliver Stone, que ha resistit pitjor el pas del temps. Dues pel·lícules que tenen una relació íntima, per cert. En una primera versió del text, Clarence, el personatge interpretat per l’amic Slater, escrivia una ultraviolenta road movie mentre viatjava pel país amb Alabama (Arquette). I és aquesta, precisament, la història que posteriorment es va explicar a Nascuts per matar.

A Amor a boca de canó es narra el viatge salvatge que emprenen aquests dos aprenents d’assassins, que viuran una història d’amor que deixarà al seu pas un rastre de morts proporcional a la passió que encenen. Ell és Clarence, un dependent de botiga de còmics, fan de les pel·lícules d’arts marcials i d’Elvis Presley (encarnat per Val Kilmer); i ella, Alabama, una prostituta que tot just acaba de començar en l’ofici, a qui han contractat per fer-lo feliç el dia del seu aniversari. Rodada amb una intensitat que no sembla tenir aturador, estructurada a partir de set pieces i farcida de diàlegs made in Tarantino, la pel·lícula és tirant a fosca però brilla cada vegada que ella apareix en escena: Patricia, Alabama, un personatge memorable que empetiteix qui se li apropa, desplegant fragilitat, innocència i sensibilitat amb tot el seu carisma, i mala llet quan fa falta. Com un forat negre, impossible no quedar-ne encaterinat.

El personatge de Slater no deixa de ser el somni de tot adolescent, una fantasia romàntica escrita per un dependent de botiga com ell (Tarantino d’un videoclub): un noi normal i corrent que, de cop i volta, es converteix en un gran amant, en un justicier venjatiu i en un lladre expert sense cap conseqüència moral per la seva actitud. Mata el pare de forma violenta, policies i un grapat de pinxos, però ells viatjaran feliços mentre el sol es pon. Una faula violenta amb final feliç en què acabes estimant els delinqüents. Bé, sent sincer d’una vegada, només a ella. Clarence/Slater fa ràbia, molta, i renego d’haver-m’hi apropat a Sitges per si de cas m’encomanés la seva sort! Víctor, ja pots esparracar el cartell o vendre’l a Wallapop!