EL RETORN AL SÍMBOL DE GILBERT DURAND

Durant més de vint-i-cinc anys, a la regió de Saboia, el filòsof Gil­bert Durand (1921-2012) va con­sa­grar-se a l’estudi antro­pològic sobre la qüestió de l’ima­gi­nari. En va resul­tar una de les obres més prolífiques en aquest camp, així com la fun­dació, el 1966, del Cen­tre de Rec­herche sur l’Ima­gi­naire (CRI) de Gre­no­ble, que reu­neix encara avui inves­ti­ga­dors de diver­ses dis­ci­pli­nes que cul­ti­ven el ter­rer de l’ima­gi­nari.

La ima­gi­nació simbòlica (1964) vol ser una intro­ducció als tex­tos de l’autor sobre el sim­bo­lisme. Dei­xe­ble de Gas­ton Bac­he­lard, Gil­bert Durand hi emfa­sitza la rellevància de l’ima­gi­nari en la ment humana, la con­dició del qual –argu­menta– ha estat cen­su­rada durant els últims deu segles per la cul­tura d’Occi­dent. Des­mar­cant-se d’allò que iden­ti­fica com un “cor­rent ico­no­clasta del pen­sa­ment occi­den­tal” que ha tra­ves­sat la nos­tra història des de l’edat mit­jana, Durand no només rei­vin­dica el paper cen­tral de la ima­gi­nació simbòlica en totes les for­mes del nos­tre psi­quisme, sinó que, a més, advoca per la pri­ma­cia de la imatge i del símbol per sobre de la idea en el pen­sa­ment humà.

L’autor encapçala l’assaig dis­tin­gint con­cep­tu­al­ment entre signe i símbol. El signe és la repre­sen­tació deli­mi­tada d’alguna cosa. La imatge simbòlica, en canvi, ens ofe­reix una repre­sen­tació pos­si­ble d’allò que és, en essència, irre­pre­sen­ta­ble. Aquesta n’és l’espe­ci­fi­ci­tat. El símbol és un signe con­cret, visi­ble, que “evoca, per mitjà d’una relació natu­ral, alguna cosa absent o impos­si­ble de per­ce­bre”. Per aquesta con­dició, el llen­guatge humà no arri­barà mai a des­xi­frar el símbol una vegada per totes, a expres­sar-lo amb clare­dat diàfana: ens demana una inter­pre­tació sem­pre nova del seu sen­tit essen­ci­al­ment obert.

La capa­ci­tat de for­jar símbols a través de la facul­tat ima­gi­na­tiva, apunta Durand, ha estat repu­di­ada per un cor­rent ico­no­clasta a Occi­dent que durant els últims deu segles ha ope­rat un “cisma en relació amb la vocació tra­di­ci­o­nal del conei­xe­ment humà”, fent-nos girar l’esquena al poder de la imatge simbòlica. Aquest cor­rent ico­no­clasta, que es carac­te­ritza per una tendència a reduir el símbol al signe, s’arti­cula en tres moments en la història del pen­sa­ment occi­den­tal que asse­nya­len “una extinció gra­dual del poder humà de rela­ci­o­nar-se amb la trans­cendència”.

Durand fa un repàs d’aquests tres moments, el pri­mer dels quals és el cor­rent cien­tista del car­te­si­a­nisme. Amb la màxima cogito ergo sum de Des­car­tes, tot el pen­sa­ment passa a estar sota la juris­dicció del mètode matemàtic o analític. La ima­gi­nació i la sen­sació, per con­tra, seran deses­ti­ma­des com a induc­to­res d’errors. El segon cor­rent d’ico­noclàstia, encara més pro­fund, és el del con­cep­tu­a­lisme aris­totèlic que es trans­met entre els segles XIII i XIX. Per a l’aris­to­te­lisme medi­e­val, apo­lo­gia del pen­sa­ment directe, el món trans­cen­dent ha des­a­pa­re­gut, la rea­li­tat mate­rial ja no apunta a un sen­tit supe­rior, i l’ésser passa a ser, mera­ment, “la còpula que vin­cula un sub­jecte amb un atri­but”. Amb això, el símbol esdevé un sim­ple con­cepte. Aquest “des­en­can­ta­ment vers el món del rea­lisme per­cep­tiu” és pal­pa­ble en la tran­sició de l’art romànic al gòtic: si el pri­mer és indi­recte, simbòlic, el segon és directe, perd el sig­ni­fi­cat sagrat i la vocació de con­duir a un més-enllà per esde­ve­nir una còpia o orna­ment rea­lista del món. Per aca­bar, Durand apunta al dog­ma­tisme teològic com la tendència més impor­tant de la ico­noclàstia occi­den­tal. El mono­te­isme bíblic pro­hi­beix fabri­car i vene­rar imat­ges de deïtats diver­ses que facin ombra a la uni­ci­tat divina. És en aquest sen­tit que l’art catòlic refuta la icona.

Sense dei­xar res per verd, l’autor con­ti­nua el seu escru­tini històric de l’esta­tus del símbol. A par­tir del segle XIX, el pen­sa­ment occi­den­tal sem­bla començar a recon­si­de­rar el paper relle­vant de la ima­gi­nació simbòlica. I això, gràcies a l’apor­tació de les dis­ci­pli­nes de la pato­lo­gia psi­cològica i de l’etno­lo­gia. Ara bé, Durand iden­ti­fica un pro­blema: les her­menèuti­ques moder­nes que ate­nen el poder del símbol acos­tu­men a ser inter­pre­ta­ci­ons par­ci­als d’aquest; són cor­rents de pen­sa­ment que “des­co­brei­xen la ima­gi­nació simbòlica per mirar d’inte­grar-la en la sis­temàtica intel·lec­tu­a­lista en voga”. Les ano­mena her­menèuti­ques reduc­ti­ves, perquè redu­ei­xen el símbol a signe, i el seu sen­tit a un seguit de dades científiques. Vet aquí la psi­coanàlisi de Freud, per exem­ple, que mal­grat haver recu­pe­rat el valor del símbol, el redu­eix a un símptoma sexual; o el fun­ci­o­na­lisme de Geor­ges Dumézil, que redu­eix el símbol a una funció sociològica des­xi­fra­ble a través del llen­guatge, o, encara, l’estruc­tu­ra­lisme de Lévi-Strauss. Totes tres pequen de reduir la vas­ti­tud de la rea­li­tat simbòlica per culpa del seu afany de raci­o­na­lit­zar-la.

A aques­tes her­menèuti­ques “reduc­ti­ves”, Durand hi con­tra­posa el que ano­mena her­menèuti­ques “ins­tau­ra­ti­ves”, que per con­tra ampli­fi­quen el símbol, tor­nant a intro­duir, al pen­sa­ment occi­den­tal, la funció trans­cen­dent de les imat­ges simbòliques. En aquest sen­tit fa referència a Ernst Cas­si­rer, pel qual l’home és un ani­mal sym­bo­li­cum. El pen­sa­dor polonès con­si­dera que la consciència humana és cons­ti­tució del món, perquè “les coses només exis­tei­xen per mitjà de la figura que els dona el pen­sa­ment objec­ti­fi­ca­dor: emi­nent­ment són símbols”. Durand reco­neix també l’apor­tació del psi­quia­tra Carl Jung, a parer del qual el símbol és multívoc, “remet a alguna cosa, però no es redu­eix a una sola cosa”. Gas­ton Bac­he­lard, que indaga en el camp de la ima­gi­nació poètica, explica que el símbol crea una cos­mo­lo­gia i ens des­vela el món. El filòsof de La poétique de la rêverie expli­cita aquest món que, “als antípodes de la ciència, és, mal­grat tot, ètica­ment pri­mor­dial, rec­tor de tots els des­co­bri­ments científics”. Segons Durand, és Bac­he­lard qui acon­se­gueix rever­tir més con­tun­dent­ment la ico­noclàstia que ha ver­te­brat els últims segles el nos­tre pen­sa­ment: el filòsof francès no sols no inter­preta el sim­bo­lisme des de la crítica científica, sinó que també supera la lec­tura del símbol des de la “sim­ple i con­fusa immersió en el que és oníric”.

A les con­clu­si­ons, l’autor afirma que la ima­gi­nació simbòlica és el tret més essen­cial i defi­ni­tori de l’home, perquè juga un paper fona­men­tal en totes i cadas­cuna de les nos­tres ope­ra­ci­ons men­tals. Argu­menta que és un fac­tor equi­li­brant en l’aspecte biològic, psi­co­so­cial, antro­pològic i cos­mològic. Quan l’amenaça del buit o el no-res de la mort deses­ta­bi­litza el nos­tre equi­li­bri vital, la ima­gi­nació pot aju­dar a res­ta­blir-lo: vet aquí la garan­tia per a l’evasió del que es pre­senta com una rea­li­tat into­le­ra­ble. D’altra banda, el símbol és l’encar­re­gat de mediar entre la pulsió, els ins­tints i la repressió; allò que per­met a l’indi­vidu de soci­a­lit­zar a través del bon equi­li­bri men­tal. L’autor con­si­dera, a més, que la ima­gi­nació simbòlica fa una funció d’eufe­mit­zació, “però no com un mer opi nega­tiu, màscara amb la qual oculta la feso­mia hor­ri­ble de la mort, sinó com un dina­misme pros­pec­tiu que, a través de totes les estruc­tu­res del pro­jecte ima­gi­na­tiu, pro­cura millo­rar la situ­ació de l’home en el món”. Per aca­bar, en el rol cos­mològic, la funció simbòlica ens pro­jecta cap a la recerca d’un sen­tit trans­cen­dent: el símbol inter­ce­deix entre la rea­li­tat tem­po­ral i l’eterna, el món mate­rial i un més-enllà, l’home i la divi­ni­tat. Però Durand encara aven­tura més: en aquest assaig, la dis­tinció entre el cons­ci­ent raci­o­nal i l’ima­gi­nari des­a­pa­reix del tot, perquè la funció simbòlica amara tot el pen­sa­ment, de mig a mig, fins al punt que el sen­tit propi, apunta l’autor, no és sinó un cas par­ti­cu­lar del sen­tit figu­rat.

La riquesa de les con­clu­si­ons del filòsof demana una lec­tura rigo­rosa, que els con­vido a empren­dre amb ente­ni­ment i amb ànima. Al final no podran fer més que ado­nar-se, amb l’autor, que els símbols i les metàfores poètiques són les veri­ta­bles hor­mo­nes de l’ener­gia espi­ri­tual.