EL PLAER DE LLEGIR, DE LLEGIR-LO

Joan Garí (1965) és un escriptor notori, destacadíssim, del País Valencià. Actualment col·labora als diaris La Veu, Ara i El País, com a cronista i crític literari. Els seus articles són molt ben rebuts. Ell escriu, diu coses i no fa gaire soroll. Simplement escriu i escriu molt bé. Dels seus llibres es podria destacar, per exemple, Viatge pel meu país (2012, Edicions 3 i 4), un trajecte per les terres valencianes cinquanta anys després que Joan Fuster publiqués dos llibres emblemàtics: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians.

En una nota inicial ja remarca quin és el seu objectiu “raonable” en un assaig, els arguments i l’estil, i no pas la tensió i la polèmica. L’escriptor de Borriana té una predilecció pel matís, fins i tot, quan subratlla una sentència. És una escriptura oberta i plaent, que es va deixatant com si fos una bota de vi. Ens parla de vivències, d’excursions, d’actes culturals, de fets que l’inquieten. Detalla com es va formant una persona: “Es construeix maó a maó al llarg dels anys.” Va fixant l’arrel, la va cercant a mesura que va mirant el cel. Va escriure poesia i això és percep en la seva sensibilitat i capacitat sintètica. No tots els poetes tenen sensibilitat ni sacrifici lingüístic, però ell sí. Podem constatar el seu estil que es va perfilant i arrodonint com el còdol d’un riu amb les seves olors minerals, saboroses, a fulles, ombres i records. És així com escriu, amb reviscolades existencials, matisant-les, buidant-les, estirant-les. Ell sent (el lector ho percep) que va escalant, lluny de tot, lluny del seu ascens, cap a un lloc inexacte ja que “el temps –no cal dir-ho– resta perfectament intacte”. L’instant intacte. L’instant inexacte. L’instant infinit. Prodigiós, Joan Garí. Suprem.

Escriu sense mines ni trampes. “Soc feliç? I la resposta ha de ser no, perquè estic en contra de la felicitat.” I és amb el matís quan comença una nova clarícia. Ens parla de la literatura com una inserció, i per això, anomena i acull amb humilitat totes les referències que ha anat absorbint. Descriu presentacions de llibres molt divertides, converses que el trasbalsen (“un intercanvi inútil de saliva”), trajectes vitals del dia a dia, viatges, pel·lícules, records insondables, màgics, dels seus pares. Indaga en el mètode d’explorar-nos, si hi estem disposats. Pensaments i exploracions que va descobrint. Per exemple, una visita a una sucursal bancària el porta a escriure un text breu i punyent sobre la crisi financera.

Hi ha reflexions aclaparadores, tonificants, reparadores, sobre la inutilitat de l’experiència. Irònic, divertit, entranyable, solitari, tenaç. Qualsevol pretext li resulta bo per articular un text brillant. Parla de gats, per exemple, i ho enllaça amb Freud. Relaciona el terrorisme religiós amb un fragment de Montaigne per tal de remarcar la utilitat de la literatura i la cultura en les societats obertes. “El fracàs escolar és una subespècie de la Marca España.” Antològic. Sándor Marai, Michel Houellebecq, Nietzsche, Joanot Martorell, Samuel Beckett, Thomas Mann, Dostoievski, Hitchcock, Dickens, Klemm, Bob Dylan... Un devessall d’arrels fondes i d’horitzons blaus. Cal remarcar els seus inventaris, les seves radiografies de la societat, amb una visió distant i estimulant. Els dietaris, en el fons, no deixen de ser obres amb un punt de realitat i el seu aire d’imaginació. No tinc més espai. En continuaria parlant. I vosaltres podríeu continuar llegint-lo.