Teatre

Partim peres o pinyons?

Anexa produeix ‘The party’ al Teatre Poliorama, una ambiciosa comèdia, amb Sergi Belbel a la direcció i adaptació, que se suma al repertori de retorns previstos (generalment en català) per a aquesta temporada, amb títols com ‘Fitzroy’

REPARTIMENT
A banda de Marta Ribera i Biel Duran, la llista inclou Jordi Díaz, Lluís Soler, Montse Guallar, Queralt Casasayas i Àngels Gonyalons

The party és una de les comèdies més ambicioses que ha programat el teatre comercial de Barcelona en els últims anys. D’una banda, perquè compta amb un repartiment ampli i solvent, amb noms com Montse Guallar, Àngels Gonyalons, Queralt Casasayas, Marta Ribera, Lluís Soler, Jordi Díaz i Biel Duran, i, de l’altra, perquè Sergi Belbel ha fet l’adaptació i direcció d’aquesta comèdia de Sally Potter. Té un humor àcid perquè proposa veure pel forat del pany la celebració d’uns amics de l’èxit de l’amfitriona, Janet, que acaba de ser nomenada ministra de Sanitat d’Anglaterra. La seva colla (forjada a partir de debats encesos i manifestacions contra les privatitzacions de Margaret Thatcher) es reuneix per recompondre aquesta relació. Un fet imprevisible convertirà aquella reunió plaent en una trobada que trencarà bona part dels llaços d’amistat de la joventut. L’adaptació manté el nom dels personatges originals. I també del títol. Els sembla el més honest. En part perquè The party manté una doble lectura que confon festa i partit polític, en l’anglès original. En realitat, a la trobada passaran de compartir pinyons a partir peres, segons aventuren els seus productors (Anexa, amb trenta-cinc anys de trajectòria).

Sergi Belbel opina que és una obra de teatre que, per les raons que sigui, es va convertir en pel·lícula. Perquè tot passa en una sola escena, a temps real, en un pis obert en canal. Ell la defineix com a “vodevil polític”, tot i que s’intueix que, més enllà de la peripècia enlluernadora de tenir de ministra una amiga de manifestos progressista, la patacada pot ser semblant a la de qualsevol trobada de companys de promoció de carrera o d’equip de futbol. Fins ara, però, que ell sàpiga, mai se n’ha fet una adaptació teatral, i confia que pugui tenir una notable trajectòria (al Poliorama estan programats del 15 de setembre al 5 de novembre, de moment). El director considera que és una obra de personatges: és a partir de les seves conviccions i debilitats que es construeix un joc trepidant de portes que transforma el drama en una comèdia hilarant, políticament incorrecte. “Va molt bé que l’autora sigui una dona” per descartar qualsevol masclisme encobert “amb què se’ns podria tocar la cresta”, admet Belbel.

Dèiem que és una de les comèdies més ambicioses perquè Belbel la relaciona amb Agost, un gran muntatge que ell mateix va dirigir a la Sala Gran del TNC. Amb 105 funcions en dues temporades (2010/11 i i 2011/12) va sumar 86.426 espectadors al TNC i és l’obra més vista dels vint-i-cinc anys d’història del teatre de les Glòries. Belbel admet diferències amb el mític muntatge. El repartiment del TNC doblava l’actual i la durada del muntatge vorejava les tres hores (davant els 80 minuts de The party). El guió que va rebre Belbel per fer-ne l’adaptació tampoc coincideix amb el film original, (“hi ha un 20% de rèpliques que no surten a la pel·lícula”), calcula.

Anexa és una productora històrica que ha trencat una llança a favor de les comèdies amb aventures com Un jeta, dos jefes i les celebradíssimes Pel davant i pel darrere o Pels pèls. Anexa també ha volgut donar altres oportunitats. La històrica relació entre La Cuadra de Sevilla, de Salvador Távora, i Barcelona no seria la mateixa sense Anexa, per exemple. L’any passat, van voler temptar el turisme amb una peça de Ramon Oller, Flamenco voyage.

Belbel ho té clar: “Amb aquesta comèdia no podem pretendre ser anglesos, ens estavellaríem.” Per això ha optat per un to més mediterrani, amb unes interpretacions més boges i un pèl cridaneres amb les quals els anglesos difícilment s’atrevirien. Per fer-ho, compta amb un repertori prou revolucionari. Anem un per un: Marta Ribera (Spamalot, Cabaret...), que torna a Barcelona –en català i fora dels muntatges musicals–, és la Janet, a qui han fet ministra. Lluís Soler (una pedra angular d’El mètode Grönholm) és el marit de la Janet, i fa d’home abnegat que dona suport a la nova ministra. Àngels Gonyalons és l’April, que ha deixat de creure en tot menys en la seva amiga. És cínica com la mare d’Agost (que interpretava Anna Lizaran). Gonyalons tornarà a L’alegria que passa durant la temporada al Poliorama, tot i que no farà la gira perquè s’havia compromès amb la comèdia abans del musical. Jordi Díaz (també d’El mètode Grönholm) és en Gottfried, el marit de l’April, un terapeuta i sanador. Es percep que estan al final de la relació i que ara detesten el que abans els enamorava l’un de l’altra. Montse Guallar (L’alegria) és la Martha, una amiga de joventut del marit de la ministra. Té uns principis als quals no vol renunciar. L’acompanya la Jinny, Queralt Casasayas (Una gossa en un descampat, Fàtima, per la qual va rebre el Premi a la Crítica l’any passat), una jove professora universitària feminista, d’idees avançades i subcampiona del MasterChef, tot i que no li agradi que l’hi recordin). Completa el repartiment Biel Duran (OvellesLa pell fina...), col·lega de la Janet, la ministra, tot i ser qui viu més allunyat dels principis progressistes de la resta. Es dedica a les finances i és unn tauró de la City.

I quines altres comèdies hi haurà en breu a la cartellera? El gènere paral·lel als grans musicals, pensat per a l’audiència primerenca, prepara algunes peces d’èxit assegurat, com ara Fitzroy, de Jordi Galceran. L’entrada de la Sala Texas permetrà més aforament per a la nova dramatúrgia fresca de la Flyhard, com és el cas d’Austràlia, escrita i dirigida per Israel Solà, director de La Calòrica, o la imprevisible Pongo, amb les actrius Judit Martín, Alba Florejachs i Mónica Ballesteros improvisant a partir dels objectes que porten els espectadors a la sala. La partida de The party mostrarà com les amistats poden ser terribles pongos als quals es voldria enviar a Austràlia o al cim del Fitzroy.

BONA SALUT

La comèdia en català és forta i diversa i gaudeix d’una molt bona salut, a diferència dels musicals, en què troba una forta competència a la cartellera en les produccions vingudes de Madrid o fetes a Barcelona en castellà amb la intenció de ser explotades posteriorment a Madrid. En canvi, la comèdia en català té una notable presència, en part gràcies a autors com Jordi Galceran, Cristina Clemente i Marc Angelet o la factoria de la Flyhard (des d’on creixen projectes com els de Carmen Marfà i Yago Alonso, entre molts d’altres). La cartera de dramaturgs que han tocat el gènere de la comèdia és molt àmplia, i també molt diferent la manera d’incorporar-la a les trames. Jordi Casanovas i Ramon Madaula també juguen amb la comèdia, però amb referents antagònics.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor