Partim peres o pinyons?

The party és una de les comèdies més ambi­ci­o­ses que ha pro­gra­mat el tea­tre comer­cial de Bar­ce­lona en els últims anys. D’una banda, perquè compta amb un repar­ti­ment ampli i sol­vent, amb noms com Montse Gua­llar, Àngels Gonya­lons, Que­ralt Casa­sayas, Marta Ribera, Lluís Soler, Jordi Díaz i Biel Duran, i, de l’altra, perquè Sergi Bel­bel ha fet l’adap­tació i direcció d’aquesta comèdia de Sally Pot­ter. Té un humor àcid perquè pro­posa veure pel forat del pany la cele­bració d’uns amics de l’èxit de l’amfi­tri­ona, Janet, que acaba de ser nome­nada minis­tra de Sani­tat d’Angla­terra. La seva colla (for­jada a par­tir de debats ence­sos i mani­fes­ta­ci­ons con­tra les pri­va­tit­za­ci­ons de Mar­ga­ret Thatc­her) es reu­neix per recom­pon­dre aquesta relació. Un fet impre­vi­si­ble con­ver­tirà aque­lla reunió pla­ent en una tro­bada que tren­carà bona part dels llaços d’amis­tat de la joven­tut. L’adap­tació manté el nom dels per­so­nat­ges ori­gi­nals. I també del títol. Els sem­bla el més honest. En part perquè The party manté una doble lec­tura que con­fon festa i par­tit polític, en l’anglès ori­gi­nal. En rea­li­tat, a la tro­bada pas­sa­ran de com­par­tir pinyons a par­tir peres, segons aven­tu­ren els seus pro­duc­tors (Anexa, amb trenta-cinc anys de tra­jectòria).

Sergi Bel­bel opina que és una obra de tea­tre que, per les raons que sigui, es va con­ver­tir en pel·lícula. Perquè tot passa en una sola escena, a temps real, en un pis obert en canal. Ell la defi­neix com a “vode­vil polític”, tot i que s’intu­eix que, més enllà de la peripècia enllu­er­na­dora de tenir de minis­tra una amiga de mani­fes­tos pro­gres­sista, la pata­cada pot ser sem­blant a la de qual­se­vol tro­bada de com­panys de pro­moció de car­rera o d’equip de fut­bol. Fins ara, però, que ell sàpiga, mai se n’ha fet una adap­tació tea­tral, i con­fia que pugui tenir una nota­ble tra­jectòria (al Poli­o­rama estan pro­gra­mats del 15 de setem­bre al 5 de novem­bre, de moment). El direc­tor con­si­dera que és una obra de per­so­nat­ges: és a par­tir de les seves con­vic­ci­ons i debi­li­tats que es cons­tru­eix un joc tre­pi­dant de por­tes que trans­forma el drama en una comèdia hila­rant, política­ment incor­recte. “Va molt bé que l’autora sigui una dona” per des­car­tar qual­se­vol mas­clisme enco­bert “amb què se’ns podria tocar la cresta”, admet Bel­bel.

Dèiem que és una de les comèdies més ambi­ci­o­ses perquè Bel­bel la rela­ci­ona amb Agost, un gran mun­tatge que ell mateix va diri­gir a la Sala Gran del TNC. Amb 105 fun­ci­ons en dues tem­po­ra­des (2010/11 i i 2011/12) va sumar 86.426 espec­ta­dors al TNC i és l’obra més vista dels vint-i-cinc anys d’història del tea­tre de les Glòries. Bel­bel admet diferències amb el mític mun­tatge. El repar­ti­ment del TNC doblava l’actual i la durada del mun­tatge vore­java les tres hores (davant els 80 minuts de The party). El guió que va rebre Bel­bel per fer-ne l’adap­tació tam­poc coin­ci­deix amb el film ori­gi­nal, (“hi ha un 20% de rèpli­ques que no sur­ten a la pel·lícula”), cal­cula.

Anexa és una pro­duc­tora històrica que ha tren­cat una llança a favor de les comèdies amb aven­tu­res com Un jeta, dos jefes i les cele­bradíssi­mes Pel davant i pel dar­rere o Pels pèls. Anexa també ha vol­gut donar altres opor­tu­ni­tats. La històrica relació entre La Cua­dra de Sevi­lla, de Sal­va­dor Távora, i Bar­ce­lona no seria la mateixa sense Anexa, per exem­ple. L’any pas­sat, van voler temp­tar el turisme amb una peça de Ramon Oller, Fla­menco voyage.

Bel­bel ho té clar: “Amb aquesta comèdia no podem pre­ten­dre ser angle­sos, ens esta­ve­llaríem.” Per això ha optat per un to més medi­ter­rani, amb unes inter­pre­ta­ci­ons més boges i un pèl cri­da­ne­res amb les quals els angle­sos difícil­ment s’atre­vi­rien. Per fer-ho, compta amb un reper­tori prou revo­lu­ci­o­nari. Anem un per un: Marta Ribera (Spa­ma­lot, Caba­ret...), que torna a Bar­ce­lona –en català i fora dels mun­tat­ges musi­cals–, és la Janet, a qui han fet minis­tra. Lluís Soler (una pedra angu­lar d’El mètode Grönholm) és el marit de la Janet, i fa d’home abne­gat que dona suport a la nova minis­tra. Àngels Gonya­lons és l’April, que ha dei­xat de creure en tot menys en la seva amiga. És cínica com la mare d’Agost (que inter­pre­tava Anna Liza­ran). Gonya­lons tor­narà a L’ale­gria que passa durant la tem­po­rada al Poli­o­rama, tot i que no farà la gira perquè s’havia com­promès amb la comèdia abans del musi­cal. Jordi Díaz (també d’El mètode Grönholm) és en Gott­fried, el marit de l’April, un tera­peuta i sana­dor. Es per­cep que estan al final de la relació i que ara detes­ten el que abans els ena­mo­rava l’un de l’altra. Montse Gua­llar (L’ale­gria) és la Martha, una amiga de joven­tut del marit de la minis­tra. Té uns prin­ci­pis als quals no vol renun­ciar. L’acom­pa­nya la Jinny, Que­ralt Casa­sayas (Una gossa en un des­cam­pat, Fàtima, per la qual va rebre el Premi a la Crítica l’any pas­sat), una jove pro­fes­sora uni­ver­sitària femi­nista, d’idees avançades i sub­cam­pi­ona del Mas­terC­hef, tot i que no li agradi que l’hi recor­din). Com­pleta el repar­ti­ment Biel Duran (Ove­llesLa pell fina...), col·lega de la Janet, la minis­tra, tot i ser qui viu més allu­nyat dels prin­ci­pis pro­gres­sis­tes de la resta. Es dedica a les finan­ces i és unn tauró de la City.

I qui­nes altres comèdies hi haurà en breu a la car­te­llera? El gènere paral·lel als grans musi­cals, pen­sat per a l’audiència pri­me­renca, pre­para algu­nes peces d’èxit asse­gu­rat, com ara Fitz­roy, de Jordi Gal­ce­ran. L’entrada de la Sala Texas per­metrà més afo­ra­ment per a la nova dra­matúrgia fresca de la Fly­hard, com és el cas d’Austràlia, escrita i diri­gida per Israel Solà, direc­tor de La Calòrica, o la impre­vi­si­ble Pongo, amb les actrius Judit Martín, Alba Flo­re­jachs i Mónica Balles­te­ros impro­vi­sant a par­tir dels objec­tes que por­ten els espec­ta­dors a la sala. La par­tida de The party mos­trarà com les amis­tats poden ser ter­ri­bles pon­gos als quals es vol­dria enviar a Austràlia o al cim del Fitz­roy.