L’any vinent celebrarem els cent anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit, el poeta barceloní sorgit de les classes treballadores. Es va morir de tuberculosi a l’edat tan prematura de trenta anys. Sota el coixí del seu llit, va deixar un llibre inacabat: Óssa menor, que duia el subtítol de “Fi dels poemes d’avantguarda”. Aquesta antologia bilingüe català-castellà de la seva poesia, tan popular, i de la seva prosa, molt menys coneguda, firmada pel poeta Jordi Virallonga, és, per tant, d’una notable escaiença. I es converteix, de fet, en el primer gran esdeveniment editorial del que hauria de ser un any farcit d’actes commemoratius.

No és la primera vegada que Virallonga presenta la poesia de Salvat al públic hispànic. De fet, el 2008 va publicar una traducció integral de la seva obra lírica a l’editorial La Poesía, Señor Hidalgo. En el cas que ens ocupa, l’obra –que forma part de la clàssica col·lecció “Letras Hispánicas” de l’editorial Cátedra– constitueix una magnífica aproximació al poeta, perquè hi ha contingut el gruix essencial dels versos salvatians (hi trobem sencer el seu llibre més celebrat, El poema de la rosa als llavis, per exemple), però també un corpus molt representatiu de la seva prosa, que l’editor i traductor ha dividit en dues grans seccions temàtiques: textos de caràcter biogràfic, cultural i ideològic, d’una banda, i textos d’interès polític i social, de l’altra. A banda d’això, Virallonga també ens dona seixanta pàgines il·luminadores d’introducció a la figura i l’obra de Salvat –“La heterodoxa sencillez de un poeta mayúsculo”–, en què fa un seguiment minuciós de la seva formació, principalment autodidacta, i de les fites més remarcables de la seva existència i de la seva contribució literària.

Jo no crec que Salvat sigui –tampoc no va tenir temps de ser-ho– un gran poeta: l’eina que feia servir no era, ni de bon tros, tan rica com la de Carner o Sagarra, ni era capaç de revelar una estructura de pensament complexa, com la de Riba o Foix. Va ser, això sí, un poeta d’una intuïció excepcional, molt ben dotat per a allò que Gaston Bachelard va denominar l’image imaginée (la imatge imaginada, que no és la imatge vista). Devia ser un jove desficiós. Foix va retreure-li que no va ser mai un avantguardista pur, i, en el dard, raons a banda, no puc deixar de sospitar-hi un cert classisme. Intuïtiu i desficiós, sí: Salvat devorava tot allò que era nou, i que podia ajudar-lo a construir l’obra pròpia. Va ser, també, un home en evolució constant: és per això que pot semblar –sobretot en l’obra en prosa, netament ideològica– molt contradictori. Va passar de ser un socialista abrandat a un àcrata resignat; del que en podríem dir, seguint la retòrica clàssica del comunisme-socialisme, un internacionalista modèlic a ser un independentista inequívoc (els poemes de Les conspiracions, no gaire reeixits, i força dels articles que podem llegir aquí, prou que ho acrediten). Es va declarar antinacionalista, antimilitarista, anticatòlic, anticlerical... i, tanmateix, tenia fe religiosa i admirava la figura de Crist. Va viure de pressa, com si, de bon començament, ja sospités que la seva existència seria inusualment curta. Virallonga defensa que la seva visió del món va ser, durant una època, molt pròxima a la dels regeneracionistes espanyols.

El vers d’aquest article, manllevat a la poesia Omega –la primera d’Óssa menor–, em sembla que resumeix molt bé l’actitud vital, tan apassionada, de l’autor: el cor no està espremut pel cansament ni per la malaltia, sinó per un esforç ímprobe d’atrapar i aprofitar la vida. És el cor d’un “mestre d’amor”. En la conclusió del seu pròleg, Virallonga es pregunta si avui dia podria sorgir un escriptor com Salvat-Papasseit. Han passat cent anys, i el nostre món no s’assembla gens al que ell va descriure admirablement en un dels poemes catalans més importants del segle XX: Tot l’enyor de demà. Però jo diria que la resposta hauria de ser que no. Hi ha, en Salvat, un excés de passió que avui semblaria extemporani. “Deixa’t besar, que la vida és comptada”, diu en un dels versos del seu llibre més recordable.

L’antologia ens permet, d’altra banda, valorar-ne l’obra en conjunt. La prosa ha envellit molt pitjor que la poesia. De fet, la primera és de batalla, i cal situar-la en el seu context històric. La veu poètica, en canvi, tan defensable malgrat les seves mancances, resulta molt més matisada i complexa. Fixem-nos en l’acabament de Nocturn per a acordió –un dels poemes més reivindicatius de la literatura catalana contemporània–: “Vosaltres no sabeu què és guardar fustes al moll. / Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells / –que són de tants colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.” Fixem-nos en la imatge final: la mar, encesa pel sol, és de molts colors (un prodigi d’observació i creació de la imatge poètica). “El Poeta serà l’home entusiasta”, sostenia en el text programàtic “Concepte del poeta”, traduït per l’antòleg. L’entusiasme salvatià –com la seva esperança– ha perdurat gràcies als seus versos: l’apreciem en aquell sentiment tan contradictori que li feia exclamar que estava força content tot i trobar-se allitat, malalt, i que enyorava un demà que ell mateix ja devia sospitar que no havia d’arribar mai més.