‘Supernova’ de Ponent

Sexenni és un grup... dife­rent. Ho és per l’ori­gen del seu nom –“Quan vam for­mar el grup a l’ins­ti­tut estàvem estu­di­ant el sexenni democràtic (1868-1875); no, no té sego­nes inten­ci­ons”, acla­rei­xen–, però sobre­tot perquè tot i tenir arrels urba­nes, la seva for­mació és més pròpia d’un grup de pop, sense renun­ciar a res: “El nos­tre con­cepte és híbrid i eclèctic. No ens que­dem ni en el pop més clàssic ni en l’urban, que hem anat aban­do­nant pro­gres­si­va­ment. I com­bi­nem sense pre­ju­di­cis la gui­tarra, el baix i la bate­ria amb sin­te­tit­za­dors, sam­plers i, quan ens convé, també l’Auto-Tune”, expli­quen Pep Saula (pro­duc­tor i bai­xista) i Xavi Pons, un dels dos can­tants del grup llei­datà jun­ta­ment amb Andrés Sánchez. El sex­tet es com­pleta amb Albert Melción (trom­peta), Ricard Per­pinyà (bate­ria) i Marc Monclús (gui­tarra). Fins i tot la presència de la trom­peta té a Sexenni un com­po­nent atípic res­pecte a l’ús dels vents en altres grups: “Ens agrada uti­lit­zar la trom­peta gai­rebé com si fos un sin­te­tit­za­dor. Tenim ànima fes­tiva i ens encanta la pat­xanga, però d’una manera com­pa­ti­ble amb la curi­o­si­tat d’inten­tar anar més enllà.” Ja ho van demos­trar amb el seu pri­mer àlbum, Retrats, llançat l’abril de l’any pas­sat, i amb els sin­gles que han anat publi­cant regu­lar­ment des que es van pre­sen­tar en soci­e­tat el 2019 amb la cançó Lleida Town. Aquesta set­mana, només un any i mig després de Retrats, ha apa­re­gut Super­nova, el seu segon àlbum, pre­ce­dit per cinc sin­gles tri­ats entre les dotze cançons del disc: Hous­ton, Klk qui­e­ren las chi­cas, Bora Bora, Per la borda i el recent Super­nova. Hi ha majo­ria de temes en català, però Sexenni també uti­litza des­a­com­ple­xa­da­ment el cas­tellà, i gai­rebé tots són temes molt rítmics i balla­bles, amb un gran poten­cial en directe. A més, les lle­tres de Sexenni són sovint diver­ti­des i fins i tot iròniques –no hi fal­ten referències a la cul­tura popu­lar, des dels Strokes fins a Ser­rat–, tot i que ells matei­xos mati­sen que en aquest disc algu­nes són “més poètiques i lite­rals, sense tants dobles sen­tits com abans”: “Estem pas­sant uns anys com­pli­cats com a per­so­nes joves que estem bus­cant el nos­tre lloc al món. Super­nova es pot inter­pre­tar com una cançó d’amor, però també parla de trans­for­mació, de canvi, de fer-se gran”, diuen, i es posen fins i tot seri­o­sos. Entre els 21 i els 22 anys, els mem­bres de Sexenni tenen les coses molt clares i un dis­curs artístic sòlid, pos­si­ble­ment perquè bona part d’ells tenen for­mació musi­cal i alguns estan ara mateix com­ple­tant-la al Taller de Músics i l’Esmuc. El fet de tenir el pro­duc­tor dins del grup els dona encara més inde­pendència i segu­re­tat cre­a­tiva. I tam­poc no han neces­si­tat anar a bus­car gai­res col·labo­ra­ci­ons exter­nes per arro­do­nir les cançons. De fet, en tot el disc només n’hi ha una, la de miquel (en minúscu­les) a la cançó No m’ho diguis.

Per estu­dis i altres obli­ga­ci­ons, ara tots viuen a Bar­ce­lona, però no han per­dut l’accent llei­datà: “En aquest país hi ha una vari­e­tat dia­lec­tal riquíssima que sovint queda eclip­sada pel cen­tra­lisme.”