‘Supernova’ de Ponent

Sexenni és un grup... diferent. Ho és per l’origen del seu nom –“Quan vam formar el grup a l’institut estàvem estudiant el sexenni democràtic (1868-1875); no, no té segones intencions”, aclareixen–, però sobretot perquè tot i tenir arrels urbanes, la seva formació és més pròpia d’un grup de pop, sense renunciar a res: “El nostre concepte és híbrid i eclèctic. No ens quedem ni en el pop més clàssic ni en l’urban, que hem anat abandonant progressivament. I combinem sense prejudicis la guitarra, el baix i la bateria amb sintetitzadors, samplers i, quan ens convé, també l’Auto-Tune”, expliquen Pep Saula (productor i baixista) i Xavi Pons, un dels dos cantants del grup lleidatà juntament amb Andrés Sánchez. El sextet es completa amb Albert Melción (trompeta), Ricard Perpinyà (bateria) i Marc Monclús (guitarra). Fins i tot la presència de la trompeta té a Sexenni un component atípic respecte a l’ús dels vents en altres grups: “Ens agrada utilitzar la trompeta gairebé com si fos un sintetitzador. Tenim ànima festiva i ens encanta la patxanga, però d’una manera compatible amb la curiositat d’intentar anar més enllà.” Ja ho van demostrar amb el seu primer àlbum, Retrats, llançat l’abril de l’any passat, i amb els singles que han anat publicant regularment des que es van presentar en societat el 2019 amb la cançó Lleida Town. Aquesta setmana, només un any i mig després de Retrats, ha aparegut Supernova, el seu segon àlbum, precedit per cinc singles triats entre les dotze cançons del disc: Houston, Klk quieren las chicas, Bora Bora, Per la borda i el recent Supernova. Hi ha majoria de temes en català, però Sexenni també utilitza desacomplexadament el castellà, i gairebé tots són temes molt rítmics i ballables, amb un gran potencial en directe. A més, les lletres de Sexenni són sovint divertides i fins i tot iròniques –no hi falten referències a la cultura popular, des dels Strokes fins a Serrat–, tot i que ells mateixos matisen que en aquest disc algunes són “més poètiques i literals, sense tants dobles sentits com abans”: “Estem passant uns anys complicats com a persones joves que estem buscant el nostre lloc al món. Supernova es pot interpretar com una cançó d’amor, però també parla de transformació, de canvi, de fer-se gran”, diuen, i es posen fins i tot seriosos. Entre els 21 i els 22 anys, els membres de Sexenni tenen les coses molt clares i un discurs artístic sòlid, possiblement perquè bona part d’ells tenen formació musical i alguns estan ara mateix completant-la al Taller de Músics i l’Esmuc. El fet de tenir el productor dins del grup els dona encara més independència i seguretat creativa. I tampoc no han necessitat anar a buscar gaires col·laboracions externes per arrodonir les cançons. De fet, en tot el disc només n’hi ha una, la de miquel (en minúscules) a la cançó No m’ho diguis.

Per estudis i altres obligacions, ara tots viuen a Barcelona, però no han perdut l’accent lleidatà: “En aquest país hi ha una varietat dialectal riquíssima que sovint queda eclipsada pel centralisme.”