Crítica
nuesa i vertigen de no creure
Enmig del magma que viu la poesia catalana, cada vegada més enfosquida per la premissa “a la confusió per l’acumulació”, l’obra de determinats autors de les generacions intermèdies ha quedat totalment invisibilitzada. És un fenomen que es produeix des de la generació dels setanta, una època d’eclosió on les gesticulacions i provatures també tenien un paper fonamental. Avui resulta més fàcil publicar, però la profusió de títols i les dificultats de les distribuïdores ho posen complicat als autors que estan definint les seves obres. Aquest seria el cas de la poeta de Pierola Meritxell Cucurella-Jorba, que amb 50 anys i un llarg currículum al darrere publica Sempre encara, a Godall Edicions, un segell que està descobrint interessants propostes noves. A part de les seves magnífiques traduccions –va rebre el Premi Jordi Domènech el 2016–, Cucurella només el 2021 va publicar tres poemaris. Per tant, és una autora a seguir, ben recomanable com els intentaré fer veure.
Amb una cita inicial de Gabriel Ferrater (“El dúctil propòsit amb què saps trair”), el poemari conserva el dubte ferraterià i la visió de la vida del de Reus. Ferrater va ser seguit a bastament pels autors dels anys vuitanta, però el seu rastre es va perdre més enllà de centenaris i auques i ventalls. La poesia de Cucurella és nítida i fresca, en alguns moments malenconiosa, narrativitzant i autoreferencial: “No em parlis de mites antics. Jo / m’embasto els dies amb les meves / pròpies incerteses. I acte seguit / me’ls cuso, sense didal. Amb tota / puresa.” En el moment de tallar els versos és original, tant com ho van ser els llibres iniciàtics d’Anna Aguilar-Amat o els d’Ángel González. Un encert dut fins a l’extenuació.
Hi ha poemes confessionals potents, com un d’inspirat en Gil de Biedma o allò que assenyala en el proemi del llibre, que serviria perfectament de poètica, en paraules d’Agustí Bartra: “La poesia omple allò que penetra: vessa dintre les entranyes la missió de la primavera. Tot amor vol la puresa de la meva nuesa.” La nuesa és també una de les característiques d’aquest versos, sovint de caire moral i sentimental, absolutament escèptics com el poema inicial: “Cada cop que entro com no vols em fas tornar / a entrar. Ara passo el llindar a la manera teva / i a mi ni m’has vist. No saps que tot m’és obert, / els arbres i els homes i els dies / i el vertigen de no creure, ja, en res.” El domini de la polisíndeton és també un altre dels recursos que Cucarella-Jorba domina amb força. El poemari conté començament i final, amb l’aire crepuscular que hem apuntat. En els últims poemes es repeteixen “potser ningú t’espera” o “només des del dubte” per acabar amb un poema amb cita de Nick Cave i que resumeix a la perfecció la intencionalitat del llibre: “Marxo bosc endins / per confondre’m / silent amb les alzines / i la malesa i la vilorda / i les branques més altes. / Serà indòmita, / també, aquesta partença. / No hi ha destí, / el destí és ara.”
Joe Lovano i Jacob Bro recorden Paul Motian
El saxofonista Joe Lovano i el guitarrista Jakob Bro han volgut fer un homenatge al bateria i compositor de referència Paul Motian, mort l’any 2011. L’àlbum Once around the room. A tribute to Paul Motian és una excursió circular al seu voltant. Acompanyats de figures com Larry Grenadier, Thomas Morgan i Anders Christensen als baixos, i Joey Baron i Jorge Rossy a la bateria, el disc –cal dir que no és el primer homenatge que el segell ECM tributa a Motian– és una reflexió melangiosa del jazz més cool, amb la introspecció a què només arriben els virtuosos.
Lovano havia participat en alguns dels discos de Motian i coneix íntimament la manera d’enfocar el jazz del clàssic, una epopeia avantguardista i, alhora, subtil. El disc és per escoltar en una tarda de pluja, però també com a música de fons, això sí, de tarda o vespre. Composicions originals de Lovano o del grup al complet, Once around the room es pot llegit com una interpretació del treball de qui va ser considerat un arquitecte del ritme. Sovint el recordem formant part del trio de Bill Evans, en el gran moment del jazz entre els cinquanta i els seixanta, però Motian va anar més enllà, al cel.
