NANNI MORETTI EN VESPA PER ROMA

Il sol dell ave­nire, de Nanni Moretti, s’estre­narà la set­mana vinent entre nosal­tres mesos després de rebre l’estima dels espec­ta­dors ita­li­ans anti-Meloni que, mal­grat haver-hi tants de motius per al pes­si­misme, s’afer­ren a l’espe­rança: és una pel·lícula de resistència que vin­dica un espe­rit col·lec­tiu i que rebutja el nihi­lisme; també és una mos­tra d’un cinema de resistència i lli­ber­tat que inventa les pròpies regles, com es propi d’aquest cine­asta que ara es burla d’aque­lles que impo­sen les pla­ta­for­mes digi­tals. Tran­si­tant de nou el ter­reny de l’auto­ficció, en el qual va ini­ciar-se amb Io sono un autarc­hico (1976) encar­nant l’alter ego Mic­he­lle Api­ce­lla, Moretti hi inter­preta un direc­tor (Gio­vanni, del qual Nanni és un dimi­nu­tiu) que roda un film sobre l’estada d’un circ hon­garès a Roma l’any 1956: una ficció que vol ser una forma de repa­ració d’un error històric de l’esquerra en la mesura que ima­gina que la militància comu­nista demana a la direcció del PCI que s’oposi a la invasió soviètica a l’Hon­gria revol­tada con­tra l’auto­ri­ta­risme.

Il sol dell ave­nire acaba amb ban­de­res roges one­jant men­tre Moretti balla, jun­ta­ment amb altres, en una mena de des­fi­lada felli­ni­ana, al so de Voglio vederti dan­zare, de Franco Bat­ti­ato. El cine­asta balla i canta com en mol­tes altres pel·lícules seves, una de les quals la mítica Caro dia­rio, que una set­mana abans que arribi Il sol dell ave­nire, torna a exhi­bir-se en unes poques sales comp­ta­des de l’Estat espa­nyol trenta anys després de reve­lar-se llu­mi­no­sa­ment al món. Al car­tell de l’últim film hi apa­reix dibui­xat Nanni Moretti cir­cu­lant amb un pati­net elèctric. Una evo­cació claríssima del car­tell de Caro Dia­rio, que també mos­tra el cine­asta dibui­xat, però en aquest cas d’esquena sobre una vespa. Aquesta pel·lícula s’estruc­tura en tres epi­so­dis cor­res­po­nents a tres viat­ges. Al pri­mer, Moretti vaga en vespa per Roma. Les seves ganes de ballar es fan pre­sents en diver­sos moments memo­ra­bles. N’hi ha un en què puja a un esce­nari mun­tat al car­rer per afe­gir-se al grup que canta i balla Visa para un sueño, de Juan Luís Guerra. En un altre, troba, casu­al­ment, Jen­ni­fer Beals (que ales­ho­res vivia a Roma) i li declara la seva admi­ració per haver pro­ta­go­nit­zat Flash­dance. I encara n’hi ha un altre en què es marca uns pas­sos quan, mirant la tele­visió en un bar, veu Sil­vana Man­gano ballant El negro zumbón a Anna.

Aquest pri­mer epi­sodi, però, acaba amb una gra­ve­tat com­mo­ve­dora després que Moretti digui: “No sé per què no he anat mai on van matar Paso­lini.” Ales­ho­res la càmera, fil­mant-lo per dar­rere, el segueix en el tra­jecte en vespa que fa fins que arriba al lloc de la platja d’Ostia on va ser assas­si­nat el direc­tor de Mamma Roma. És un moment sagrat. En el segon epi­sodi, Moretti fa un viatge per les illes Eòliques amb un amic que no veu mai la tele­visió, bra­mant-ne en con­tra, fins que comença a veure la sèrie Bellesa i poder i s’hi enganxa. Tant és així que demana a uns turis­tes nord-ame­ri­cans que li avan­cin el con­tin­gut de nous capítols men­tre són al volcà de Strom­boli, el lloc mític on Roberto Ros­se­llini va rodar una pel·lícula amb Ingrid Berg­man. Amb una lúcida iro­nia, Moretti anun­ci­ava que el cinema ocu­pa­ria un lloc mar­gi­nal dins la indústria de l’audi­o­vi­sual. Final­ment, en el ter­cer i últim epi­sodi (o viatge), el cine­asta recons­tru­eix el seu peri­ple per una diver­si­tat de met­ges i clíniques fins que van diagnos­ti­car-li un càncer limfàtic, del qual, afor­tu­na­da­ment, segueix curat. És així que Caro dia­rio, tan lliure i ins­pi­rada, és una afir­mació de la vida després d’una greu malal­tia. Una glo­pada d’aigua (Moret­tii diu que cada dia en beu un vas en dejú) que encara és fresca.