“RIC DEL QUE HA DONAT, I EN SA RUÏNA TAN PUR”

Aquest llibre, fruit del coneixement i l’experiència d’un dels nostres hel·lenistes més reputats, exigeix una lectura atenta per raons diverses. La primera –substancial– és la que apunta el subtítol: les fructíferes relacions que ha mantingut sempre el nostre país amb Grècia. Aquest n’és el tema, l’eix vertebral: Eusebi Ayensa (Figueres, 1967), el millor coneixedor per dur a terme aquesta tasca, les va exposant d’una manera detallada, il·lustrant-les amb tot de referències que no sempre estan a l’abast del lector comú. El català del títol representa el mateix autor, que durant cinc anys –els que van del 2007 al 2012– va dirigir l’Institut Cervantes a Atenes. Ara bé, qualsevol llegidor sensible s’hi pot sentir identificat, i fins s’hi pot veure representat: quin català no s’enorgulliria de conèixer algunes de les fites històriques més remarcables que ens vinculen amb el bressol de la civilització occidental?

Si aquest és el tema principal, n’hi ha un altre de subsidiari, però no pas menor, que l’autor va tenir l’oportunitat de viure, o de patir, en la pròpia carn, com se sol dir, durant el seu mandat al Cervantes: la impossible estructuració d’una Espanya plurinacional i plurilingüística. Durant la seva estada atenesa, des de l’ambaixada espanyola i els altres òrgans de poder amb seu a Madrid, tot van ser esculls. No va resultar gens fàcil, en aquest sentit, aconseguir una de les fites per les quals Ayensa es deu sentir més legítimament orgullós. El nostre rei Pere el Cerimoniós va deixar escrit un elogi de l’Acròpolis que no té parió, perquè s’avança a la consideració que en van fer alguns autors del Renaixement i que ha passat a la història en la valoració global, canònica, del món grec: “La pus richa joya qui al mont sia e tal que entre tots los reys de cristians envides lo porien fer semblant.” Ayensa, conscient del valor històric d’aquestes paraules, volia veure-les representades sur place. Finalment, hi va reeixir: cisellades en el marbre d’una placa, honoren l’espai de l’Acròpolis, prop de la porta Beulé. Però els trencacolls als quals se’l va sotmetre per arribar a fer-ho realitat són difícils de creure si no és partint de l’estimació dels prejudicis lingüístics d’una certa Espanya obcecada, de matriu eminentment castellana. Així doncs, la incapacitat per reconèixer un estat divers i, per això mateix, d’una gran riquesa, constitueix un dels temes del llibre, i hi apareix sovint, sobretot en aquells treballs que es refereixen a l’obra ingent que l’autor va realitzar al capdavant de l’Institut Cervantes.

Deu anys abans de merèixer el Premi Josep Vallverdú d’assaig, Ayensa ja l’havia guanyat amb un títol la intenció del qual ara, amb aquesta nova obra, podem conèixer en essència, gràcies a l’assaig “D’Alexandria a Barcelona (passant per Egina): el Kavafis de Riba”. Per a mi, l’assaig més estimulant del volum, per tal com se centra en l’interès que, a les acaballes de la seva vida, el nostre més gran hel·lenista del segle XX, Carles Riba, va sentir per un poeta tan diferent d’ell com és Kavafis. Aquest capítol és un tast del que Ayensa ja havia descobert anys enrere: Gabriel Ferrater, per cert, no va ser el descobridor de Kavafis per a Riba, com ell mateix proclamava, i l’autor figuerenc fa bé d’esmenar la plana al poeta de Menja’t una cama. Aquests mèrits del reusenc “eren fruit de la imaginació”.

“L’enigma d’aquella estranya i tardana fascinació de Riba per Kavafis quedava definitivament resolt, a dos mil quilòmetres de Catalunya, en una illa petita del golf Sarònic.” La resolució es troba en sis cartes entre el nostre poeta i la hispanista Julia Iatridi a què Ayensa va tenir accés, encara com a director del Cervantes. En aquestes cartes, Riba reconeix que s’ha sentit identificat amb Kavafis, “no precisament amb les seves idees [...], sinó amb la seva posició davant les emocions i amb la manera com les expressa”. L’autor d’Elegies de Bierville, a més, demostrava ser un prescriptor de primera: el poeta alexandrí, a final dels cinquanta, tot just començava a ser admirat com un dels noms de la modernitat literària europea, al costat d’autors com Eliot i Pessoa.

Aquest que he glossat amb una mica més de deteniment és només un dels deu capítols del llibre. Correspondrà al lector anar descobrint tots els altres. Empúries, la colònia grega més occidental, mereix també pàgines de preu. Per l’obra hi desfilen Llull, la batalla de Lepant, Antoni Rubió i Lluch, Dalí, Miró... La ballarina Àurea de Sarrà, per a mi un descobriment absolut (el 1926 va ser premiada, juntament amb Kavafis, amb la valuosa Orde del Fènix!), l’obra tan recomanable de Prevelakis, que ja coneixia gràcies al mateix Ayensa... Les relacions entre Catalunya i Grècia, més enllà de l’obra no gaire edificant dels almogàvers, han estat constants i fecundes. Ayensa les ha descrit amb passió i una prosa mesurada.